Les últimes paraules de Fabra

Explicada moltes vegades (tot i que encara no de coneixement general) la història torna a sortir a la palestra ara que el ministeri de Cultura programa una exposició on exhibirà per primer cop el document íntegre, el testament que Fabra va signar el 27 de novembre del 1947, uns mesos abans de la seva mort, el desembre del 1948. Un text que recull les últimes voluntats del lingüista i que fins al moment s’ha mantingut inèdit, excepte algunes pinzellades desvelades per investigadors com Mir, als arxius de la Cambra de Notaris d’Andorra, en espera dels cent anys que necessiten aquest tipus de documents per ser de consulta pública sense restriccions.

Veurà la llum abans, dèiem, arran de les gestions realitzades per l’equip de Cultura amb els hereus, els cinc germans Rahola Fabra, que han accedit a fer públic el document com un dels actes centrals al país dels que se celebraran amb motiu del 150è aniversari del naixement de l’autor de la normativa moderna de la llengua catalana. Així, amb el permís dels hereus, la Cambra de Notaris ha cedit al Govern una còpia escanejada de molt alta densitat, que reprodueix fins i tot els accidents del paper. De manera que tant el valor documental com l’empremta sentimental romanen, consideren des de Cultura, que mostrarà els textos en una escenografia que muntarà aquesta primavera, novament a l’edifici administratiu del Govern, al costat del servei de Tràmits.

“Parlem d’un patriota, d’un home íntegre, i ell el 1948 volia fer testament en català i l’únic lloc on el podia fer era a Andorra. Va ser una decisió altament significativa per la voluntat i esforç que va posar”, recordava Mir en una entrevista amb el Diari amb motiu d’una conferència organitzada per la SAC, fa un temps. Una trobada en què va recordar també com el viatge de Fabra des de Prada de Conflent, on estava exiliat, tot sol i ja amb 79 anys, va suposar tot un suplici. Un llarg i complicat trajecte en un moment que les comunicacions eren molt més penoses que avui: va iniciar el recor­regut a bord d’un tren regional des de Prada fins a Vilafranca; després, amb el Tren Groc fins a la Cerdanya. Se suposa que, a la Tor de Querol, va fer transbord i va agafar el Transpirinenc fins a l’Hospitalet-près-l’Andorre, ja a l’Arieja, i des d’allà, hauria agafat un autobús de línia fins a Andorra la Vella. Això segons el recorregut proposat per Diana Figueras, de la SAC. Però tenia un objectiu molt clar i ho va aconseguir: el 27 de novembre del 1947, dictava el testament al notari episcopal Rossend Jordana, a Sant Julià de Lòria.

En realitat, encara que preocupat per la situació en què quedés la seva filla, “no tenia res per testar, era més simbòlic que real”. Va ser un acte de coherència: no volia haver-se de trair justament amb les que serien les darreres paraules, les últimes voluntats. Andor­ra era el recurs per no haver de testar ni en francès ni en castellà.

Del document poca cosa n’havia transcendit fins ara, més enllà de la preocupació pel benestar d’una de les filles, Teresa, que no obstant això va marxar abans que el pare.