Soc dona i soc aquí

Cert que el protagonisme que esperaven assolir es va veure minvat per la polèmica sorgida arran de la retirada de l’obra de Santiago Sierra. Les accions d’un col·lectiu al qual s’han sumat més de 3.000 artistes plàstiques i dones (i membres d’altres identitats sexuals no hegemòniques, especifiquen) vinculades a l’art i la cultura no van assolir la repercussió esperada. Però demà tornaran a fer-se molt visibles en les diferents concentracions que tenen previstes a diferents punts del país veí. El missatge, recorda Baygual, és molt simple: “Soc dona i soc aquí”. Per això, per exemple, a Barcelona es donen com a punt de trobada la plaça davant el Macba, per denunciar la poquíssima representació femenina que la creació femenina aconsegueix als grans espais museístics: en aquest recinte barceloní, per exemple, només una dona ha estat programada per a tot el 2018. “I la mateixa situació es repeteix arreu, sigui als museus i centres d’art espanyols, sigui als de la resta d’Europa, sigui als d’Andorra”, recorda Baygual, qui va formar part del comissariat del pavelló del Principat a la Biennal de Venècia en l’edició del 2015.

El col·lectiu es va formar el juliol del 2017 (amb Baygual des dels inicis) arran d’una situació molt concreta: la denúncia que una ballarina, participant a Residencias A quemarropa, a Alacant, va interposar contra un dels tutors dels tallers. A partir d’aquell incident es va posar en marxa una plataforma, amb pàgina de Facebook tancada per garantir la confidencialitat, on les dones del món de la cultura que es vegin afectades per aquestes situacions puguin denunciar i rebre suport: no sols moral, també hi ha advocades que les orienten. Perquè els casos d’assetjament i discriminació al món de l’art, destaca, no són escassos. De fet, puntualitza, en altres ciutats europees (Londres i Berlín) s’han aixecat col·lectius similars emmirallant-se en l’espanyol.

Paral·lelament, La Caja de Pandora té un vessant públic, encarregat de posar en marxa accions reivindicatives. A Arco, una trentena de creadores, entre les quals Baygual, van protagonitzar l’acció Geolocalización: Estamos aquí, ideada per Yolanda Domínguez i María Gimeno.

A la fira madrilenya, Baygual va participar en una segona manifestació col·lectiva orquestrada en la mateixa línia, promoguda en aquest cas per Verónica Ruth Frías: una trentena de creadores van desfilar pel recinte portant una sèrie de cartells amb llegendes com “Jo soc la teva germana”, “Jo soc feminista”, “Jo soc artista” o “Jo soc visible”.

Baygual es va integrar a la plataforma espanyola perquè des que va formar part del comissariat de la Biennal, l’epicentre de la seva activitat es va desplaçar cap al país veí del sud. Considera possible traslladar algunes de les propostes a Andorra? “Jo diria que més que possible seria necessari”, afirma. Recordant que ja el 2016 va posar en marxa amb Helena Guàrdia (Laboratori 376) el projecte Una altra mirada és possible, sobre els estereotips de gènere als museus andorrans. Una iniciativa que va tenir repercussió frontera enfora: es va presentar en unes jornades al Museu d’Història de Catalunya i el comarcal de Girona. Però actualment, confessa, “no veig els artistes del país ni gaire crítics ni massa mobilitzats”.