56 artistes treballen amb blocs de neu i gel al Pas de la Casa

La casa de colònies on s’allotgen té una capacitat de 50 persones, però aquest cap de setmana s’hi encabeixen els 56 inscrits, explica Àlex Arno, encarregat des del departament de Cultura del comú d’Encamp de coordinar el certamen. No hi ha problema perquè hi hagi algú de més: de fet del que es tracta, més que de competir –que també: a qui l’amarga tastar el dolç?– és de la companyonia i el bon ambient que es genera any rere any. De fet, molts dels participants són ja uns veterans en el certamen. Com l’Arnau Orobitg, baixat dels cims alpins on es dedica a pasturar ramats lluny del mundanal soroll per a aquest desplegament d’habilitat escultòrica. Fa equip amb la manresana Patrícia Muñoz per construir una peça que es dirà Nau fràgil: un infant de trets facials clarament africans que comença a jugar amb el vaixell –de moment de paper– que quan sigui home el portarà potser al somni del Primer Món, potser a la mort. Perquè el certamen té els refugiats com a temàtica.

Començaven, Orobitg i Muñoz, a treballar l’escultura ahir al matí patint un pèl per les condicions: feia fred, cert, però allà on tocava el sol la neu amenaçava de desfer-se i ja no estava massa compacta. Un problema a l’hora d’acabar els detalls.

El país estava també representat per Emma Regada, formant tàndem amb Jordi Ribes. La seva proposta, Escolta la meva veu, no serà del tot efímera: quan la neu es fongui hi haurà enregistrament en vídeo de la performance que proposaran als visitants. La peça és una gran orella unida a una boca, amb espai interior perquè el públic passi i, els proposaran, cridi allò que sentiria si fos obligat a ser un refugiat.

Del País Basc arriben els cosins Iñaki i Mikel Olabarri (el primer, parlant un català quasi nadiu, per cert). També se la juguen, amb Mundo vacío: el bloc, arrodonit, ha de quedar buit per dins. El missatge és evident.

I entre els participants, gent amb tant de recorregut –pel món: tot just venen de Xina– com Fátima Naranjo Almenara i Lluís Ribalta Coma-cros (demanen els dos cognoms), que venen de Teruel i són dels rostres coneguts del concurs. S’afanyen amb El mur de l’esperança, que sembla un contrasentit i amb la paradoxa juguen: els murs són una bar­rera però també una porta a l’esperança per als qui fugen, diu Naranjo. A la seva obra els fugitius són tota una família: la mare ja ha passat i al nen l’aixequen entre tots dos.