Swing per 'rescatar' la Mar

Capdevila, una de les veus emblemàtiques del país, eterna aspirant a Eurovisió i acompa­nyant de Pep Sala en alguna ocasió, feia uns anys que es mirava l’escena musical de reüll: sense deixar-la –va aprofitar per perfeccionar-se tècnicament–, però centrada en les exigències de la vida familiar. “Potser feia cinc bolos l’any, per matar el cuquet.” Entre les assignatures pendents hi havia el projecte que acaronava ja feia anys, una dècada pràcticament, des d’un concert en què va coincidir amb Georgi i Pérez damunt de l’escenari i van imaginar que juntes sonarien bé. La vida, però, es va escolar amb molta rapidesa. Capdevila feia cert temps que rumiava que volia tornar, “però després de tant de temps ja quasi no coneixia ningú” a l’escena musical andorrana. L’octubre de l’any passat un WhatsApp i un sopar van recuperar el projecte de les tres cantants i van establir les bases del que al desembre ja van presentar com The Swing Girls: un trio vocal que recupera la música dels quaranta i cinquanta, “i hits més recents, dels seixanta cap aquí, perquè volem que el públic reconegui immediatament tots els temes”, puntualitza.

“Tot just començàvem i ja teníem de sobte un munt de bolos”, se sorprèn Georgi. Bufar i fer ampolles, que és el que segueixen fent: no sols tenen cicle fix al pub The Villager de Soldeu, sinó que les cites d’aquí a l’estiu es van tancant a tota velocitat perquè les criden tant de sales privades com els programadors comunals. A banda, els surten pretendents a Espanya i més que previsiblement –aprofitant aquí els contactes i el ganxo de Georgi al seu país– faran alguna petita gira per Dinamarca. “La reacció ha estat tan bona que estem flipant”, assegura la danesa, així que tenen entre mans un projecte “que veiem que es va fent gran”. Encara que, matisa, a ella li agradaria posar una mica de fre i que el ritme de creixement fos més “a poc a poc”.

Capdevila –que paral·lelament participa en la posada en marxa d’una formació de bossa nova, amb gent com Albert Ginestà i David Amat, entre d’altres– assegura que ara se sent “vivint una nova joventut, m’encanta tornar a començar”, sobretot amb aquest èxit de patac i en un moment en què “em trobo matisos diferents en la veu, veig com he evolucionat, he progressat tècnicament, crec que estic en un moment molt bo que s’ha d’aprofitar, potser d’aquí a uns anys ja no tindria la mateixa energia”. Totes tres en necessiten molta, per engegar el grup: només van tenir tres mesos per preparar el repertori inicial, uns trenta temes llestos per al debut, a banda de la logística –el vestuari és imprescindible per donar forma al grup– i tot l’aparat que acompanya el llançament, començant per les fotografies i vídeos promocionals.

Capdevila desembarca de nou en un panorama musical que ha canviat en els últims anys. O no tant. “Sí que trobo que hi ha més sales de música en directe i és genial, a la meva època a penes teníem l’Àngel Blau”. Lamenta, però, que la feina dels músics segueixi infravalorada: “Quan truques a un lampista li pagaràs 40 euros per hora i un músic esperes que treballi per molt menys, amb els anys de preparació i la inversió en material.” Penós: “He vist algun casament on ja ni es contracten músics ni DJ, és el cambrer qui punxa o posen YouTube i a ballar.”