reportatge
Les veus del Madriu
Era “el jardí del darrere” de la parròquia d’Escaldes, també la terra gràcies a la qual van subsistir generacions passades. Fins ara, però, cap veu no ho havia explicat. Abans que sigui irremeiablement tard, Jaume Riba i Àlex Tena s’hi han posat mans a l’obra.
Les veus del Madriu
Riba, amb diplomàcia i paciència per convèncer els testimonis, i Tena, armat amb la càmera, recorren novament la vall del Madriu-Peratifa-Claror, però ja no físicament sinó a través dels records d’aquells que van viure la vall quan s’hi conreava, s’hi portava el bestiar. També dels que hi van estar lligats a través de Fhasa, per exemple. L’objectiu de Tena i Riba és posar veu a la vall, recopilar tants testimonis orals com puguin abans que sigui massa tard, en un projecte coordinat per la directora de la comissió de gestió, Susanna Simon. L’equip el completa la filòloga Dúnia Ambatlle i posteriorment els testimonis rebran una anàlisi antropològica a l’Arxiu d’Etnografia del ministeri de Cultura.
Tena, que com Riba ha recorregut la vall “cinquanta mil vegades”, es troba en aquestes entrevistes amb històries en les quals no havia pensat fins ara, confessa, com el relat dels encarregats del manteniment de les línies de la hidroelèctrica a l’hivern, “amb el material que devien tenir a l’època”. O l’ha colpit conèixer per fi la propietària d’una borda que ha fotografiat en més d’una ocasió, i “lligues caps, t’adones de la importància del Madriu com a jardí del darrere d’Escaldes”.
En aquest exercici de lligar caps Tena també ha percebut “el gran amor i respecte” dels cortalans per la vall. També la relació difícil –“no flueix”– amb la situació en què ha quedat el territori després de la inclusió a la llista de patrimoni protegit per la Unesco. “Potser sensació d’abandonament, diria que en certs casos fins i tot d’engany.” El fotògraf, vinculat al procés des del primer moment –es va encarregar de la part gràfica de la candidatura–, explica que analitzar l’actualitat no és el que pretenen, sinó “recuperar la memòria tan enrere com sigui possible”. Els cortalans “senten un gran amor i gran respecte” per la vall; “els queden les terres i la casa, però veuen com es va deteriorant, el temps passa factura”.
Riba assegura haver-se endut alguna sorpresa sobretot en conèixer històries que ignorava, com ara els morts i ferits que va deixar la construcció de la presa al llac de l’Illa. També el relat de com se les enginyaven per fer baixar la fusta cap a Escaldes. Fins i tot ha trobat colpidores algunes narracions dels que recorden “com pujaven a passar el dia, la felicitat que hi sentien”. O del que el Madriu suposava per a moltes famílies, en termes d’ajuda a la subsistència. Uns relats, diu el fotògraf, “que t’ajuden a recrear-te tot un imaginari, a veure’l com si fos una pel·lícula”, gràcies a “aquesta gent que sovint frega els noranta anys i exhibeix una memòria impressionant”. Malgrat això, concorda amb Tena, els testimonis que queden per explicar les situacions de primera mà ja són escassos. El treball que ells enceten ara, reconeixen, fa molt de temps que s’hauria d’haver fet.