Una vintena de músics actuen plegats a l'Auditori Nacional

Silenci va ser la fórmula amb què els músics van donar suport al projecte en què el col·lectiu de fotògrafs F4, encapçalat per Pep Aguareles, va esmerçar els últims anys: una exposició i llibre, Retratsmusicsandorra, on recollia en imatges (més de seixanta) la potència de l’escena musical del país. Les fotografies es poden veure encara a la sala ArtalRoc. Un experiment que van reproduir ahir transportant-lo en forma de recital a l’escenari de l’Auditori Nacional davant d’un centenar de persones. Si alguna cosa va caracteritzar el concert és que l’ocasió va treure fora de la zona de confort els intèrprets, i no només pels problemes tècnics. La vintena de músics es van repartir en vuit grups, en alguns casos companys habituals d’escenari, en d’altres tocaven plegats per primer cop, amb la premissa de reinterpretar el so del país: de la música tradicional o els gojos de Meritxell a l’Andorrana del mestre Roure o algun dels temes de la liquidada aventura eurovisiva.

Així, ahir a l’escenari hi van pujar experiències sonores autènticament genuïnes, sorprenents en la major part dels casos, començant per la sardana a la qual Oriol Vilella va aplicar arranjaments funky. Un so que “no és tan evident”, preconitzava Òscar Llauradó dies abans, mentre estaven immersos en els assajos de l’experiment. Els Cartes músics, Jan i Lluís; gent de la clàssica, com Jordi Albelda; i de propostes molt experimentals, com Lluís Casahuga; metaleros com Sergi Bobby Verdeguer o Carlos Lozano; veterans com Tet Bazan i Carles Matute; i veus femenines dedicades a estils diversos, de Carina Ventura a Ester Peralba, van desfilar, entre molts altres, per l’escenari de l’Auditori Nacional en el primer concert de la temporada a l’equipament, un cicle que el ministeri de Cultura va estrenar l’any passat en substitució del Jazz Hivern.

En aquesta particular barreja de persones i estils, el públic va presenciar altres propostes tan peculiars com ara la versió funk d’una sardana. Per exemple, els tres minuts que es van empescar Míriam Manubens, Ester Peralba i Juli Bar­rero deconstruint un tema que habitualment canten corals, especialment infantils, Les ninetes d’Ordino. Ells la van reestructurar en diferents parts. La primera, amb molta presència del piano de Manubens, dolça i respectuosa amb l’original; la segona, en clau jazz, aprofitant la veu de Peralba, amb la pianista fent per primer cop sobre l’escenari una improvisació jazz; l’última, amb Bar­rero submergint-se en la sonoritat del flamenc, també molt lluny de la seva zona de confort habitual.

I Barrero va repetir en la versió, una mica més fidel a l’original en aquest cas, que de Terra (composició de Jordi Vidal que havia cantat Marta Roure) va interpretar el quartet, creat ad hoc, en què també van intervenir Tet Bazan, Jacob Díaz i Landry Riba.