Imaginant un futur en la lírica

n l’interès de Soler (Andorra la Vella, 2000) per la música hi ha un parell de figures fonamentals. Una és la directora dels Petits Cantors, Catherine Metayer; l’altra, l’avi patern. Ell, amb l’àvia, formaven als anys setanta un duet que va recórrer els escenaris de Catalunya, Els Vidals. La música, les anècdotes dels escenaris (com aquell cop que l’àvia, saxofonista, va relliscar i en fer una tombarella el públic es va pensar que era una acrobàcia preparada) van formar part de la conversa habitual entre l’avi i la petita. Així que no havia de ser gens estrany que als sis anys la nena acabés matriculant-se a classes de piano a l’escola Harmonia, ni que als deu, quan Metayer va fer una passada per les aules per recol·lectar noves veus, s’hi apuntés. “No havia cantat més que amb la mare, al cotxe” o en aquelles actuacions de fantasia que es munten les ments imaginatives. Però com que també una amiga s’hi va apuntar, es va dir allò de per què no provar-ho.

Va ser així com, sense més expectatives ni pretensions inicials, uns anys després es va trobar fent el primer solo en un concert. Mendelssohn, estrenat a l’Auditori Nacional i amb segona funció a la catedral de la Seu. Ella tenia catorze anys. “Té un timbre molt particular, una veu de mezzosoprano amb un color molt especial, que surt de l’ordinari”, explica Metayer, que assegura que des de la primera vegada que la va sentir es va dir “aquesta nena pot cantar, segur”, i per això intenta ajudar-la en el camí.

Després d’aquell debut, la jove vocalista ha tingut més oportunitats de presentar-se en solitari davant el públic: en unes quantes ocasions al festival que se celebra a la localitat francesa de La Baule, on “vaig tenir la primera experiència de protagonitzar tot un concert”, explica emocionada; també al muntatge que Andorra Lírica va fer al Claror de La Traviata de Verdi, on va assumir el paper d’Aninna. La jove cantant destaca, sobretot, l’experiència a La Baule, en una molt petita església on el públic se situa a penes a uns centímetres d’ella. “Sempre que acabo el concert estic tota emocionada, veient l’expressió de la gent, tan al costat que pots anar comprovant si els arriba el que cantes”. I sí, “fins i tot he vist algú plorar”, diu, i això ja li suposa el súmmum de l’emoció, confessa.

“De mica en mica vas progressant, hi vas arribant, i no sols en l’apartat musical, sinó també en el personal”, explica Soler del que ha estat el seu pas pels Petits Cantors. En començar, la motivació era veure i sentir els més grans, “que em servien d’inspiració, els que feien sempre els solos i jo volia ser com ells”. El que desitjava va arribar finalment. Amb aquella primera oportunitat de presentar-se com a solista: “El pitjor són els nervis previs. No paraven de tremolar-me les cames, per cantar es necessita estar sòlida i jo estava flàccida, però al final et concentres i comences a centrar l’atenció en el que estàs fent.”

nou camí

L’etapa al cor de Metayer està a punt d’acabar. Amb el batxillerat acabat al Lycée, el curs vinent es plantarà a París. De moment, ha anat fent trobades amb referents en el món de la lírica. De l’entrevista amb Béatrice Uria-Monzón en va sortir fins i tot desanimada, tant li va insistir en les dificultats de la carrera que vol emprendre. Després, això sí, de reconèixer-li que té una veu perfecta per plantejar-s’ho. Més endavant Metayer també la va acompanyar a la reunió amb Ives Sautin, professor al Conservatori Superior de París, on la jove andorrana vol ingressar. “Tots dos la van voler com a alumna per fer-li classes particulars, i això és el millor que li poden dir”, indica Metayer. Soler el que confessa després de tot plegat és vertigen: “a vegades li dic a la Catherine que no cantaré mai, encara que gaudeixo tant fent-ho”. La mentora li respon que “ho tens tot per aconseguir-ho, només tens un defecte: la puntualitat”, li retreu, “i has de saber estar sempre a l’hora, perquè és un món molt competitiu i si tu no hi ets a temps, altres tan bones com tu, sí”.