L'espècimen fallaire

El periodista –i fallaire– va presentar en un ben concorregut acte a la Llacuna el llibre Roda el foc. 30 anys de falles a Andorra la Vella, coeditat per Anem i Pagès, recerca sobre la història i les històries que envolten la tradició dels focs de Sant Joan, però també, va dir, un relat del que suposa formar part “de l’espècimen tan estrany que som els fallaires”, aquests homes i dones que “anem i venim, rodem el foc o no, però sempre som fallaires, sempre tornem a vibrar” amb la visió de les flames.

Roig va fer una recerca “apassionant”, recollint l’experiència de 63 testimonis i aclarint les contradiccions d’allò que expliquen. Cosa no sempre possible, va admetre. Altres cops memòria oral i documentació escrita s’han ajudat entre si. L’informe de la comissió del foc del 1996, la xerrada dels fallaires a Casa Bauró el 2011 i la candidatura a la Unesco han estat els textos de base, els documents que, juntament amb els conservats –“anàrquicament”– pels fallaires mateixos han ajudat a relligar el relat polifònic, a “posar ordre a tants records”. I, va assegurar, “ha estat apassionant confrontar, construir, a partir de vivències contradictòries”. Un relat que parla de l’evolució de la festa i de tot l’esforç fet –i que se seguirà fent– “perquè la festa continuï”.

I entre tot allò que Roig explica, el millor lloc l’ocupen les anècdotes. Ara les falles estan en un moment àlgid, però havien estat a punt de morir. Per exemple, el 1996, perquè el comú no va atorgar el permís per fer-les, però allà hi eren els del Puial, que les van cremar igualment, això sí, clandestinament, “i al comú no s’hi van assabentar”. També trontollaven quan va entrar el Centre de la Cultura Catalana: va aixoplugar els considerats “una colla d’arreplegats”, els va atorgar una pàtina de seriositat davant les autoritats. Una altra fita al camí del foc.