Vigila en què somies

Quatre amics queden per sopar a casa d’un d’ells, en Rubén. Hi ha el Jaume, tot un triomfador, la seva dona i la seva germana. Tota una xarxa de relacions complicades, d’infidelitats, d’amors sense confessar. És el punt de partida de Beautifool & Wonderfool, versió lleugerament modificada de M’esperaràs?, el text més recent del dramaturg valencià Carles Alberola. Comèdia romàntica amb girs inesperats, i en el fons, una crida a reflexionar sobre els propis desitjos.

Hernández va agafar les regnes d’aquesta quarta producció de la companyia encampadana com a director convidat. Quatre actors, Sito Adrán, Joan Sans, Maria Alaminos i Cristina Gavaldà, en aquesta ocasió Marcos Rodríguez ha optat per no pujar a l’escenari, i a excepció d’aquesta última, amb la resta ja havia coincidit amb tots. L’única premissa que li van plantejar en reclamar-lo és que volien fer comèdia, la tessitura on se senten més còmodes. I el director va recórrer a Alberola, “que és un dels meus clàssics”, amb el qual precisament havia debutat als seus temps de Som-hi Teatre. Només calia polir el text de situacions i diàlegs massa localistes, massa valencians, i canviar-los per referències al país. Així, amb aquesta petita intervenció quirúrgica, van preferir canviar-hi també el títol. “Per la resta és una comèdia cent per cent Lapsus, que lliga molt bé amb la seva trajectòria, amb la seva forma d’interpretar.” Menys crua i àcida que Sopar amb batalla, la producció que van presentar l’any passat, en aquell cas sota la direcció d’Alfons Casal. “Aquí tenim una primera part més de comèdia romàntica i d’embolics, d’infidelitats, i una segona on hi ha un important gir de guió.” Això en la superfície, perquè el riu de fons és una invitació a la reflexió “sobre els teus desitjos i somnis, amb els quals has d’anar molt amb compte”. El to, destaca el director del muntatge, s’atansa a l’univers de Woody Allen, com és habitual als textos d’Alberola. “Ell n’és un fan i es mou pels mateixos codis, on es barregen ficció, realitat i somnis.”

Queden pocs dies per a l’estrena (el 14, dèiem, amb dues funcions més el 15 i el 16, a la sala La Valireta) i els actors es preparen “amb tota l’exigència, molt implicats”. No sols en el treball interpretatiu, sinó que tota la companyia fa pinya a l’hora d’assumir totes les tasques, des de la producció fins al muntatge escènic, la imatge, la comunicació. “Treballen molt, fan una feina molt completa, com un equip de producció, i jo em puc dedicar quasi al complet a la direcció”, diu Hernández. A qui, no obstant això, també li agrada ficar cullerada a la resta, “hi he de posar la meva grapa en tot”. L’espectacle compta també amb la col·laboració d’Anna Mangot en el maquillatge; Sonica Audio Works en el disseny de llum i so i de Josep Maria Baró en el de la publicitat.

Com més, millor

La companyia encampadana és de les més recents a desembarcar al panorama teatral amateur del país. L’any 2012 es va constituir com a associació i ja l’any següent van presentar el primer espectacle, Kràmpack. Amb aquest quart muntatge sembla prou consolidada. “Em van explicar que ells mateixos es plantejaven si calia una nova companyia al país. I jo dic que només faltaria, que com més gent hi hagi fent teatre, fent música, fent escultura, molt millor.” I si més n’hi hagués, “benvingudes que serien”.