Un concert lunar i més històries

Seixanta-cinc músics, de tots els estils i generacions, han passat per davant de l’objectiu dels components d’F4 –Lluís Casahuga, Robert Verdaguer i Josep Otero, amb Aguareles–, convertits en protagonistes de l’exposició –i llibre– Retratsmusicsandorra.

“No els coneixem tant per haver-ne fet un retrat psicològic”, adverteix Aguareles, però de tots ells han intentat copsar algun racó de l’ànima. Tet Bazan els va explicar que li hauria agradat fer un concert a la Lluna. I és cert que el projecte és irrealitzable, però somiar-ho no, per això van aixecar un escenari lunar al pic del Carroi, on el bateria ha quedat immortalitzat, “i això li queda molt bé al Tet, que alguna cosa de llunàtic té”. Les imatges, sempre molt reflexionades, molt pensades i construïdes a través d’un qüestionari amb el qual els fotògrafs van poder fer-se un retrat de cada intèrpret. I de cadascú queda reflectit un tret rellevant, un tic, un gust, una dèria, una forma de ser. De Jordi Barceló, per exemple, queda plasmada la qualitat de supersticiós: miralls, escales obertes, objectes temudament portadors de malediccions envolten el pianista, que es deixa retratar amb els dits ben encreuats, pel que pugui passar.

D’Oriol Vilella en plena sessió els fotògrafs es van assabentar que odia un barret de copa vermell que, no obstant això, conserva. L’hi van fer posar. I la peça acaba per conferir un punt de surrealisme a la posada en escena. El mateix punt que agafa el retrat d’un Manel Martí fotografiat amb un pop al cap. Només que en aquest cas és per raó de la seva afició: és un fanàtic de la biologia marina. En canvi, odia que el retratin, així que els d’F4 se les van haver d’empescar per tenir el seu rostre a la imatge.

En algun cas, la relació entre retratista i retratat ha posat les coses molt planeres: Lluís Casahuga pare fotografia Lluís Casahuga fill, i ho fa amb un músic endollat als artilugis electrònics en els quals s’ha especialitzat.

Casahuga és dels músics més joves del país, i al planter estan dedicades algunes de les imatges. La d’Olga Palou, per exemple, joveníssima intèrpret que, com queda reflectit a la imatge, encara té molt per demostrar. Al costat, els més veterans, entre els quals Natàlia Solà i Dolors Bellera, dues professores que van ser crucials en la formació de bona part de les generacions actuals. Com Daniel Areny.

Les nissagues musicals desfilen per l’exposició: els Claret, els Cartes. Els Roure: hi ha Jordi Roure ocupant l’espai central del retrat, al rerefons l’acompanyen la filla, la Marta, i el pare, el mestre Roure. “Una estirp amb molta solfa”, apunta Aguareles.

Cada foto és una història. A Carina Ventura li hauria agradat viure als anys quaranta; com no pot ser, que aparegui com una diva de l’època. David Sanz és un paio molt zen, així que el presenten despullat al bell mig de la natura. Catherine Métayer escolta un dels seus joves vocalistes desafinant. Santi Casas –que també va ser petit cantor– exhibeix la part més gamberra. Toni Fernández, com va per la vida, entre la llum i les ombres.