Zulandir, d'ofici llançafoc

Miralles, de nen i jovenet, quan es forgen les vocacions o es decideixen les ocupacions no tenia ni idea que un ofici com el de llançafoc pogués ser possible. Ni a casa ningú no s’havia dedicat mai al món de la faràndula. Tot i que quelcom d’amor al risc li devia arribar per via genètica: el pare va ser esquiador professional. La crida dels escenaris la va sentir en els anys de Lycée, quan es va enrolar en les activitats teatrals. Després es va formar com a cuiner. Però el panorama de vida futura que se li dibuixava no l’atreia gaire, així que, amb dinou anys, va optar per sortir d’Andorra i voltar món, treballant aquí i allà –en cuines i hotels, com a temporer de la fruita–, buscant un futur “que no fos més del mateix”.

El periple va començar a ser fructífer el dia que va ensopegar amb Raschid Muhammadi. Va ser, precisa, el juny del 2003, en un festival d’artistes de carrer a Acs. “Allò se’m va quedar gravat al subconscient”, recorda. “Era la cosa més potent que mai havia vist.” Bufar foc per la boca, diu, “vaig veure que era la manera d’expressar aquesta cosa important que et surt de la panxa i que jo no sé plasmar en paraules ni en música o pintura”. És, assegura, “un impuls de vida, una exaltació de les ganes de viure”. I no es tracta sols de bufar foc, sinó “de donar-li foc, textura, una forma definida”.

L’aigua de foc a la boca

Decidit, doncs, què volia ser, va començar la llarga i complicada etapa formativa. “Aleshores internet no funcionava com avui, així que era difícil trobar material, trobar-te amb la gent, buscar de qui aprendre.” Un dels mestres, i avui amic i col·lega, va ser precisament Muhammadi. Però no va estar present la primera vegada que Miralles va treure foc pels queixals, i no en sentit figurat. En aquella ocasió només l’acompanyava una malabarista. Per si de cas. I un senegalès que també a la seva joventut havia bufat foc. “Et poses el líquid combustible a la boca, el que anomenem aigua de foc, i si veus que toleres el seu gust ja saps que t’hi dedicaràs”, bromeja. El primer cop s’ha de fer la bola de foc a distància. “És només amb el temps que aprens a deixar que cremi el combustible i t’arribi als llavis.”

Després, amb la pràctica i l’ofici, el llançafoc domina les tècniques, trucs i figures de manual (la bola de foc petita, la gran, la columna, d’altres) i comença a forjar una personalitat pròpia. A banda de la pràctica i l’ofici, també amb l’experiència d’haver tastat que el foc crema. D’accidents no va quedar exempt. Algun de greu. “Com més entrenes, menor és el risc, però com que el foc és viu, mai no és el mateix truc, depèn de moltes variables, molts factors externs, sobretot el vent.” S’ha d’anar sempre amb el màxim respecte i la màxima concentració.

Arriben els personatges

La del llançafoc no és una vida monòtona. Encara que anar de poble en poble, de festa en festa, de país en país –“m’he recorregut Espanya de punta a punta, i països d’arreu, ara marxo cap a Copenhaguen”–, al final tingui un punt de rutina i quotidianitat. Però també li permet canviar de personatge. El primer va ser Zulandir, un bufó gòtic. Ara ja no l’interpreta, però en canvi se l’ha quedat com a nom artístic. Altres cops és un pirata “molt arrogant i punyeter”. O un geni de la llàntia “solemne i amb mala llet”.

Es guanya bé la vida el llançafoc? Prou, assegura, “no em queixo”. De feina no li’n falta: mercats medievals, fires, espectacles de luxe privats, especialista de cine: “No has vist que a les pel·lis medievals sempre hi ha un paio que bufa foc?” A banda, el vessant del voluntariat: és cap de colla als Diables d’Andorra.

El futur? “El meu mestre té 64 anys i encara bufa, però la majoria es recicla en pirotècnic o productor d’espectacles.” L’exemple més conegut, un dels fundadors del Cirque du Soleil.