L''Andorra' que no és Andorra

És un text “que perseguiré fins que l’acabi muntant, a veure qui és més tossut, i ja tots sabem com soc de perseverant”. Portar Andorra a l’escena, muntar-lo com l’obra dramàtica que és, figura a la llista de deures pendents d’Ester Nadal. El 2010, encara directora de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA), es va quedar amb les ganes, per manca de pressupost –“és un muntatge car, amb més d’una dotzena d’actors”–; en va fer una lectura dramatitzada, a Les Fontetes. La mateixa versió –una traducció de Xavier Torruella– és la que dilluns vinent s’oferirà al teatre de la capital i que el passat dia 9 es va presentar al teatre Romea de Barcelona. Amb un repartiment on repeteixen alguns noms, entre els quals Boris Cartes o Irina Robles. Un elenc on comparteixen escenari actors del país i d’altres de l’escena catalana; també la periodista Mercè Folch, en funcions de veu narradora. Lluís Cartes també s’hi incorpora.

“Andorra la vaig descobrir fa més de trenta anys i em vaig dir uala! quina cosa més bèstia”, expressa gràficament Nadal, que de la sorpresa de veure que en aquells temps no era gaire coneguda al país va passar a la sorpresa de comprovar que a Europa sí que ho era: als països germànics sobretot, “és com Terra Baixa per a nosaltres”. L’obra de Frisch, suís, parla del nazisme, dels totalitarismes, a través d’un noi –l’Andri, personatge llegit per Cartes– a qui tota la vida han fet creure que era jueu. Als anys vuitanta va ser una obra molt coneguda arreu del continent perquè és “extremadament crítica amb el poder, el feixisme, la identitat basada en l’engany o a aixafar la dels altres, temes que avui resulten molt incòmodes però estan terriblement vigents”.

I així, amb aquesta vigència i aquesta càrrega emocional, és com Nadal i els seus la van llegir davant el públic aplegat al teatre barceloní. Una escena, recorda la directora, s’introdueix parlant dels “soldats vestits de negre que entren a la plaça del poble”, una escena que “fa pupa, quan era el mateix que havíem estat veient i vivint dues setmanes enrere”.

L’ambient va traspuar no sols a la representació, també als assajos: començaven el dilluns posterior a la dura jornada que va viure Catalu-nya el dia 1 i s’aturaven el dimarts, per secundar la vaga general. “Ens dèiem que quines ganes de fer una comèdia”, ironitza Nadal, per insistir, a continuació, que “però és aquí, al teatre, on has de dir aquestes coses, és el lloc per a les tragèdies i per als bufons, i per això quan veig la tele em pregunto qui són aquests altres bufons que ens prenen la feina”.

Mentrestant, i per contrarestar, explica Nadal, assaja una proposta infantil amb Anna Frases (La Moixera), L’os bru no menja sopes, que es representarà el 27 a Les Fontetes. Una obra “bonica, preciosa, balsàmica, que s’hauria de vendre a les farmàcies”. Això mentre es prepara per posar-se al capdavant del pessebre vivent d’Engordany.

Cartes, el protagonista

A l’elenc d’Andorra, el més jove de la nissaga Cartes repeteix de la primera lectura, però ara com a protagonista. Una lectura, diu, “és un repte perquè has de ser capaç de fer que el públic no només capti les paraules, sinó tota l’emoció”, i perquè “has de ser capaç de construir espais sols amb la paraula”.

Amb tot, a Cartes sembla que li motiva ficar-se en embolics: el 2 de novembre, en la mateixa Temporada de teatre que porta Andorra a la capital ell tornarà amb Alícia, basada en el conte de Lewis Carroll. “Un espectacle de creació, perquè ens agrada explorar i on fem servir recursos no habituals en un teatre naturalista”. Cosa que, puntualitza, “no vol dir que sigui una obra feixuga” per al públic.