Endeutar-se per pagar la quèstia

Petit retall d’història, el que recullen un grapat de documents exhumats de l’arxiu capitular d’Urgell: el Llibre Notarial que recull els apunts del 1390 al 1397 inclou un quadern amb les notes dels censals i violaris dels anys 1390 a 1392, amb operacions de crèdit demanades –presumiblement a jueus de la Seu i Puigcerdà, pensa l’historiador i arxiver Narcís Castells– pels responsables de comuns andorrans per tenir els fons amb què fer front al pagament de la quèstia als coprínceps.

“Venda atorgada per Ramon Calba i Ramon Vidal, de Vila Estremera; Pere Tomàs, Joan Garau, Bartomeu Calbó i Ramon Serra, tots d’Encamp, a favor d’Arnau Pere, mercader, de Puigcerdà, d’un censal de 29 lliures, tres sous i 4 diners barcelonesos de pensió anual, pel preu de 7.000 sous”, resa un d’aquests apunts, segons la traducció del llatí facilitada per Castells. El motiu que els porta a fer la demanda a un prestador de Puigcerdà és “que nosaltres, amb les altres valls d’Andorra, hem de pagar la quèstia que els andorrans estan obligats a satisfer al senyor comte de Foix”. Amb uns interessos per satisfer que, recalca l’historiador, són en tots casos abusius.

De per vida

Els préstecs es disfressaven, “per passar davant la prohibició canònica de la usura”, matisa l’historiador, com la compra d’una renda anual. Per uns interessos generalment abusius: el tipus general solia ser del cinc per cent, però en els exemples n’hi ha del vuit i fins i tot del setze per cent. Com funcionaven? Qui necessita els diners, crea, constitueix, un censal amb el prestador i rep el capital davant el notari; a canvi, es compromet a pagar el cinc per cent de la quantitat anualment, –s’anomena pensió– en un dia acordat, sigui la Mare de Déu d’Agost, Sant Joan, etcètera; habitualment, un sol cop cada any. “L’obligació del que ha creat el censal de pagar anualment és perpètua i només es pot cancel·lar mitjançant la devolució total del capital prestat, en una sola entrega”, manifesta Castells. En rares ocasions s’accepten dos terminis. “És a dir, que és una mena de préstec molt difícil de cancel·lar, perquè no es pot amortitzar de mica en mica com les hipoteques actuals”, puntualitza.

Al préstec demanat pels encampadans –“en fer una operació d’endeutament en nom d’un comú, la petició és col·lectiva i sabem els noms dels que, presumeixo, en aquell moment són els membres del consell comunal”, proposa l’arxiver– s’hi afegeixen altres dificultats econòmiques d’aquella època: en aquells moments Catalunya vivia una crisi econòmica general que també afecta les finances comunals dels andorrans, centrada en el 1391, “any en què es produeixen assalts violents a la major part dels calls jueus de la Corona d’Aragó, símptoma d’una gran agitació popular pel deteriorament de l’economia”, recorda Castells.

De La Massana i Sant Julià

Hi ha un préstec subscrit el 21 d’abril del 1391 pels homes de la Massana, “no havent trobat altra alternativa d’aconseguir diners per no tenir béns mobles i immobles per vendre”, expliciten. Amb un interès del 16,66 per cent, a favor de Mateu de Sant Andreu, batxiller en decrets, i de Paula, filla d’Arnau Morera, ambdós ciutadans de la Seu. La demanda la signen Guillem Encamp i Francesc Vidal, de Pal; Pere Aimar, d’Arinsal; Ramon Torner, del Pujal; Ramon de l’Areny i Joan Sala, d’Erts; Pere Palanca, de la Massana; Pere Solana i Ramon de Jaume, d’Escàs; Guillem Sabater, Guillem Rull i Pere Oriol, de Sispony; Ramon de la Coma i Pere Soler, d’Anyós, i Joan Giberga, de l’Aldosa.

I de Sant Julià, amb diferents datacions, tornen a aparèixer dos apunts al llibre de censals, també de demandes de préstec signades amb ciutadans de la Seu, Ramon Grau i Guillem Palau, i motivades per les mateixes raons: poder comptar amb diners amb què complir amb el pagament al comte de Foix.