Lletres

Manel Gibert al laberint (i en prosa)

L’editorial Límits s’obre als autors del país amb el debut com a contista del poeta, amb els relats de ‘Vertigen’

Manel Gibert al laberint (i en prosa)Arxiu

detail.info.publicated
Escaldes-Engordany

Creat:

Actualitzat:

Què tenen a veure el transport il·legal de peix sec a l’Angola dels anys seixanta amb l’aventura furtiva d’una parella al París del 2004 o un dispositiu –real– de la policia andorrana? Que totes aquestes situacions formen part del material narratiu que compon Vertigen, el debut prosístic de Manel Gibert. Un debut que serveix a l’editorial Límits per obrir-se a autors del país: fins ara, i en una molt llarga trajectòria, l’editorial s’havia centrat en la traducció al català d’obres escrites en altres llengües, peces singulars d’autors molt coneguts o escriptors minoritaris, però sempre a la recerca de l’exquisidesa. Marc Miró i Miquel Clua, al capdavant del segell des de fa quatre anys, obren aquesta nova línia que tindrà continuïtat, encara que no tinguin cap periodicitat marcada. Com en el cas de Gibert, publicaran gent del país quan, com en el cas de Gibert, el manuscrit els convenci, explica Miró.

Projeccions de futur al marge, el que tenen a les mans ara és Vertigen, amb què compareixeran demà a la Fira del Llibre d’Organyà i després a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona. Que era la fita marcada al calendari, apunta Miró, “perquè ens ofereix un auditori molt ampli per a la presentació i perquè el noranta per cent del públic lector de Límits és el lector català”. A Andorra, a l’octubre.

Gibert proposa Vertigen com un “laberint” narratiu: situacions, paisatges i personatges que es repeteixen –no sempre de manera perceptible a simple vista–, històries aparentment inconnexes però que finalment estan molt lligades, com descobreix el lector en arribar al final. O no al final, perquè Gibert ofereix l’oportunitat de fer diferents lectures: lineal, circular, “o es pot fer la lectura al revés, i també funciona”.

El Principat com a teló de fons

Andorra, naturalment, apunta l’escriptor, és omnipresent al volum. En uns casos reconvertida en el Marquesat d’Orandra, en altres, com a teló de fons. “Hi ha històries que podrien haver passat en qualsevol lloc del món, però jo les he situat aquí”. I hi ha situacions “candents”, reconeix l’autor, que a Punt de fuga es fica de cap a la creació del sempre pendent Museu Nacional: “Es veu com serà per dins i per fora” i convertit en realitat en “només dos o tres anys”; un conte, adverteix, amb el qual espera que alguns es posin a reflexionar.

També hi ha personatges ben reconeixibles. Per començar, el mateix autor es transmuta en criatura literària, “i no em denunciaré”. Per si de cas, en algun cas ha estat més prudent: per algunes pàgines pul·lula una senyora amb títol i habitual de la premsa del cor que recordarà algun de proper. Que no ha estat simpàtic amb ella? “Ni simpàtic ni no simpàtic, simplement me’n ric, com em ric de mi mateix.” I entre la resta, “hi ha noms reals i noms inventats per a persones que sabran qui són, o en algun cas potser s’equivoquen”, adverteix. Gibert va anar confegint aquests contes des de fa anys, en paral·lel als llibres de poètica publicats fins ara: L’ombra del solstici, Blaus a la deriva i Quaderns d’Arans, uns poemaris on havia apostat per l’extrema concisió dels haikus japonesos. “No és que em representi cap problema contenint-me, com als haikus, però és cert que també m’ha agradat poder esplaiar-me”, reconeix. La nar­rativa és, hi afegeix, l’altra cara de la moneda de la poesia, “i els relats tenen també un component poètic”.

Experiment

Per la resta, ell ha volgut jugar, i per aquest motiu hi ha autoreferències constants en el text, escriptura fragmentària, textos associats més enllà del llibre, referències literàries i musicals, “perquè tots som fills de les nostres lectures i per tant acaben sortint”.

El primer llibre en prosa de Gibert va ser també la possibilitat d’experimentar amb tècniques diferents, “i serà el lector qui digui si ha funcionat o no”.

REPORTATGE

La mà de l’arquitecte

Cèsar Martinell, arquitecte català que va deixar la seva petja a Andorra, va deixar constància escrita de l’estat d’algunes esglésies d’Andorra entre els anys 1962-1967, unes anotacions manuscrites que va recollir en una llibreta que l’alcalde de Valls va regalar a Andorra la Vella, en ocasió de la commemoració del cinquantè aniversari de l’agermanament entre ambdues localitats, el 2017, conservat a l’arxiu comunal i que protagonitza el butlletí mensual amb què el responsable de l’equipament, Joan Lluís Ayala, vol contribuir a difondre els seus fons.

Martinell va recollir unes observacions fetes en el marc del projecte de la junta de cultura –a instàncies de Pere Canturri– per vetllar per la conservació i restauració del patrimoni artístic i arquitectònic del país. Martinell els va ser recomanat per l’aleshores alcalde de Barcelona, Josep Maria Porcioles.

El llibre, conservat inicialment a l’arxiu municipal de Valls, conté reflexions sobre l’estat de conservació de les esglésies del país, així com reflexions sobre com s’hauria d’actuar per restaurar-les, amb croquis realitzats per la mà de l’arquitecte i notes sobre les reunions mantingudes amb responsables polítics del Principat.

tracking