“La performance em permet crear-me a mi mateixa”

És una artista multidisciplinària. Va començar amb la poesia i ara es dedica a fer escultures i performance.

Sí, la performance i l’escultura són els dos àmbits que vaig descobrir fent Belles Arts i em van apassionar. L’escultura em serveix per crear peces, és una part més tècnica, d’explorar amb els materials, i la performance em permet crear-me a mi mateixa.

Què vol dir amb això de crear-se a si mateixa?

El fet de conèixer-se un mateix. De petita vaig tenir diversos problemes, tenia traumes i pors i era una persona molt tancada, vaig tenir fins i tot pèrdua d’identitat. I a partir de la performance, a l’obrir-me a la resta a fer alguna cosa i perdre la vergonya, va ser el fet de conèixer-me a mi i no tenir por a mostrar-ho. És una eina per conèixer-se i poder conèixer la resta també.

Per això afirma que amb la performance fa treball interior i exterior?

Exacte, la part interior, el jo, la part de treballar amb mi mateixa, la resistència, fins on puc aguantar, treballar les meves emocions, com puc canalitzar-les... I la part exterior, la de treballar el tu, el contacte amb algú, amb l’espai.

Abans les seves performances tenien un aire més crític. Ara què diria que les caracteritza?

Al principi tenia una actitud més de crítica i queixa a la societat, era una manera d’alliberar el que portava dins. Però després de tant treballar això de treure el que portava, vaig dir, estic bé, ja no tinc cap ràbia ni cosa a criticar, simplement vull sentir-me bé amb el que m’envolta. I ara treballo molt la creació de vincles amb un mateix, amb els altres i fins i tot amb el propi espai, utilitzant la natura, el carrer...

Els vincles també són un dels seus temes recurrents en l’escultura.

Sí, tot i que són dues disciplines que a simple vista no s’assemblen, totes tenen part de mi, i el vincle és la clau en el moment en què em trobo.

L’entorn, la muntanya, és un altre element molt present a les seves obres a través dels materials com són la fusta, la pedra o el ferro.

Sí, quan vaig començar a fer escultura a Barcelona vaig escollir aquests materials que em recordaven el fet de la muntanya. Les pedres i les fustes estan a l’exterior de la muntanya i el ferro en surt de dins, i era una mica la metàfora de jo com a pedra o fusta i el ferro, un element que fa com d’imant, la idea de retorn, de voler tornar a Andorra. I ara que he tornat a casa tenia moltes ganes de poder aprofitar i fer alguna cosa a la natura.

De fet va debutar aquest any a la 2a Biennal del Land Art Andorra amb tres peces. Què tal l’experiència?

Va ser genial, molt maco. Molta gent m’enviava fotos de quan havia estat a dins de la instal·lació Llitgam. La veritat és que em va fer molta pena el dia que el vaig haver de treure.

I ara aquest cap de setmana al ComArtPedrosa. Són necessàries iniciatives com aquestes, que impulsin la creació contemporània realitzada per artistes joves, oi?

Sí, és un esdeveniment magnífic i molt necessari. Permet el joc entre muntanya, que és casa nostra; el refugi, que és el fet de reunir-nos a tots, artistes i no artistes, coneguts i no coneguts, i el punt artístic de donar a conèixer una altra manera d’enfocar l’art, de no simplement anar a una galeria i veure una escultura o una pintura, sinó treure-la del context i involucrar el públic.

El contacte amb el públic per a un artista és fonamental, oi?

Sí, en l’escultura hi ha el moment de creació, que estic amb mi mateixa, però aquí no s’acaba. Quan vaig fer una exposició a Sant Sadurní d’Anoia per mi va ser molt màgic veure com la gent acariciava les peces. Una persona em va dir que la volia per tenir-la a l’entrada de casa seva i a l’arribar acariciar-la. Per a mi que em diguin això és preciós, que una obra arribi d’aquesta manera. I a la performance el moment de crear és el moment en què també ho comparteixes amb el públic, i segons la seva reacció també varia la performance.

Com ha de ser una bona obra d’art?

És difícil de definir, però per a mi simplement ha de transmetre. No és aquella que tu veus i entens el que vol dir l’artista, ni aquella que té una tècnica espectacular però que no transmet res. L’art és una manera de comunicar i el missatge a vegades canvia, no importa que jo vulgui comunicar un missatge i que a una altra persona li n’arribi un altre. És una manera d’emocionar.

Com valora el panorama artístic andorrà?

Positivament, s’ha engrandit molt, hi ha molts projectes. Des que vaig tornar a Andorra el setembre passat he al·lucinat amb la quantitat de coses que hi ha, molts joves i molta professionalitat. Però falta que acabi d’arribar a la gent, el problema no sé on està. I per altra banda també falta ajut econòmic, he fet un munt de coses, i moltes, mai més ben dit, “por amor al arte”.