L'Orquestra Mondragón fa el primer concert a Andorra

Hola. Soy Bond, James Bond”, deia el donostiar­­ra en arribar al Centre Cultural i de Congressos Lauredià per a la roda de premsa prèvia al concert de la nit, el primer dels plats contundents de la festa major. Encantat amb el debut al país, encara que tardà, i demanant informació sobre el lloc que trepitja. “Andorra la Vella què vol dir? La vieja?” Sí, li deien. Equivocadament, diria algun historiador: en realitat la traducció correcta del topònim seria Andorra la Vila. “I estem on exactament? Què vol dir Lòria?” Andorra, assegurava, “és una terra mitificada per a un xaval de Sant Sebastià”. Un lloc, això ho tenia molt present, on venia a oferir festa: “Tanta falta com ens fa la festa en aquests temps amb tanta tensió, mirem Corea, Caracas...”

Amb tot, la principal preocupació, interès, de Javier Ignacio Gurruchaga és Donald Trump: no sols li ha dedicat el senzill de l’últim disc, Que viene Trump! i va proveït d’una perruca per aparèixer a l’escenari transmutat en histriònic president, també fa que centri la roda de premsa. Amb ell a la Casa Blanca, assegura, Casino, la pel·lícula de Michael Scorsese, “és un curt de Disney al costat del que estem veient; és un pallasso que ja no fa gràcia”. O, en tot cas, produeix “una gràcia nerviosa”. I li dedica unes quantes diatribes: “és un dictador a qui dona suport el Ku Klux Klan”; “un personatge estúpid, ridícul, pallasso, feixista i, com deia Robert de Niro durant la campanya, un personatge perillós”.

Triar el que més tira

La paròdia, reconeix, li està funcionant molt bé. Sobretot quan la porta a llocs com Mèxic. “Està fent molt de mal, però en canvi en sis mesos no ha fet res més que soroll i insultar.” És clar que hi ha altres personatges i situacions més a prop que li provoquen similar indignació, “perquè vinc d’un país on vaja fauna que tenim”; però, reconeix, “en un espectacle he de triar i he d’anar a allò que és més comercial”. I el president nord-americà “ens ho posa a huevo, és un disbarat al·lucinant”.

El president rus, Vladimir Putin, no el motiva especialment: “És un personatge hieràtic, que no mou ni un múscul, aquí no hi ha material per fer paròdia”. Res a veure amb Trump, “que sembla una loca, un travestón, Mimi Pompón, que era un transformista molt famós”.

Presidents al marge, Gurruchaga també va parlar de música i de la seva trajectòria com a xouman i actor. “Vaig començar als quatre anys a la ràdio, així que tothom sap que ara tinc quaranta-quatre anys, com tots sabeu”, ironitzava. En aquest temps “he treballat molt, he fet treballs bons i d’altres prescindibles”, però el més important, va dir, “és fer carretera i anar-te retrobant amb la gent, cosa que no passarà aquí”, atès que anit era la primera vegada que pujava a un escenari del país, insistia.

Pel concert de mitjanit havien de desfilar els temes més coneguts de la formació, un repàs a quaranta anys de trajectòria. “Vam començar el 1976, quan acabava de morir Franco, i moltes coses han canviat; altres, no tant.” Però el gruix de l’espectacle el va centrar en l’últim disc, Anda suelto Satanás, publicat l’any passat i amb el títol d’una cançó de Luis Eduardo Aute. La van interpretar plegats en un parell d’ocasions, en la gira de presentació del disc, però aleshores el cantautor va patir un parell d’infarts “i ara està l’home postrat, a casa”, així que l’hi va voler dedicar l’actuació de la nit laurediana.

Amb el disc, que recull temes emblemàtics de la formació –Lola, Lola, Corazón de Neón o Caperucita feroz– però interpretats en duets amb altres intèrprets, va voler oferir “una altra mirada” sobre aquestes quatre dècades sobre els escenaris.

“M’agrada això d’Andorra la Vieja. Vaig fer un personatge d’Aristòfanes que era una vella, la deessa de la pobresa. Em recorda un conte de fades”, es va acomiadar de la premsa. “És el primer cop que soc aquí i em fa molta il·lusió, fem que sigui una festa!”