“En arquitectura hem fet que tot sigui aparença, com a la moda”

Deu ser un plaer ser dona al voltant de Ricard Lobo (Barcelona, 1955): un home que devora revistes de moda. Aquesta feblesa per tema tan suposadament frívol l’ha portat a convertir-se en observador privilegiat de les passarel·les: va poder fotografiar les intimitats de la 080 Barcelona Fashion. El resultat, Moda, s’exhibeix a l’Espai 4 del Museu del Tabac.

Estaré fent servir un estereotip, però sobta que un home confessi que li agrada la moda, sense ser un dissenyador.

Sí, quan era jove, és cert, no estava massa ben vist que un noi fos presumit. Però tot el tema del disseny m’ha atret, incloent-hi la roba. Potser per això al final em vaig fer arquitecte.

Perquè la moda té un vessant arquitectònic?

Sí, és clar. Jo faig fotografia des del 1981. Temps després em vaig encallar, no evolucionava. Aleshores un professional em va dir “dedica’t sols a les fotos d’arquitectura i al cos humà, amb els mateixos criteris, sent molt rigorós, t’ho penses deu vegades si convé”. I em va anar bé. Així que en fotografia hi ha aquests dos temes, molt relacionats per les expressions que desprenen.

Expressions?

Estem parlant de volums, de formes, de com incideix la llum sobre elles, de com podem jugar amb aquests elements. I de fet el cos humà és arquitectònic. El que canvia és el moviment i que, òbviament, la riquesa expressiva del cos és molt superior.

Com es va gestar aquesta exposició?

Va ser arran de la passarel·la 080 Barcelona Fashion. Fan una exposició monotemàtica i el 2013 la van dedicar a la dissenyadora Jeanne Lanvin, que va aprendre a cosir a casa de la meva àvia. I el pare, que tenia 40 volums d’originals de Lanvin, en va deixar per a la mostra. I com agraïment, diguem-ne, vaig tenir un passi.

Li interessa com a fotògraf de moda o bé des d’un altre vessant?

M’interessa fotografiar la persona, m’atreu sobretot la figura femenina. I com juguen els complements sobre el cos.

Estem parlant de models. Li interessa la figura escultural?

A mi m’agrada la feminitat de la dona, les expressions, la sinceritat de la dona. Entenc que la dona està millor adaptada a la vida a la Terra, no dic la societat, sinó la Terra. I m’interessa com es reflecteix en la seva estètica, en la mirada, en el moviment. Però no és la perfecció el que busco. El que passa és que no soc capaç d’anar pel carrer i demanar-li a algú si em deixa fer un retrat. Ho faria però no en soc capaç. És un problema de timidesa.

Retratant passarel·les, ha copsat aquesta consideració de la dona com a objecte?

És la part que menys m’agrada de la moda, aquesta concepció que se’n té. Però he de dir que no és el que he vist al backstage. En aquesta situació el que valoren és la professionalitat de la model, igual si és dona com si és un noi, i he vist que els tracten igual. No sé com és en altres passarel·les, però a Barcelona és el que he vist.

La fotografia de moda no perpetua aquest desig de la dona corrent d’assemblar-se a dones impossibles, sobretot en les més joves?

Sí, i és un drama. Absolutament. Aquesta és la part que menys m’agrada de la moda. El públic s’hi vol assemblar, igual que a qui li agrada el futbol segurament voldria ser Messi. En canvi, jo una de les imatges de moda més maques que he vist mai era la d’una dona més aviat gras- sa, tapada amb un paraigua, ajupida.

Parlem una mica d’arquitectura pirinenca.

Ens l’hem carregat. Per falta de conservació i per voluntat d’imitació. Hem fet que tot sigui aparença, com a la moda; s’ha creat una imatge falsa per simple màrqueting.