Provar sort amb les lletres

Rincón és un informàtic barceloní nascut el 1973 establert a Andor­ra que fa temps que atresora relats curts i una ingent producció de tires còmiques i de vinyetes, que s’ha decidit a publicar-les, via autoedició. En bona part “pel vessant tecnològic, perquè no voldria ser catastrofista, però el paper acabarà desapareixent”. L’any passat es va decidir a començar a donar forma de recull a les narracions per penjar-les ara a Amazon.

Les històries passen des de les més humorístiques fins a d’altres que entren en temes transcendentals: què faria cadascú en el seu últim dia de vida? “Suposo que tots buscaríem els últims plaers de la vida”, proposa l’autor debutant. Que ja és conscient, assegura, de com és difícil treure el cap avui dia entre tanta narració com es produeix i publica. Escriu, confessa, “cercant el reconeixement dels altres, que et diguin ‘que bé que ho has fet’, tot i que de vegades també m’han dit: ‘Noi, no deixis mai la informàtica’, així que ja ho veus”. És clar, considera, “potser qui m’ho diu no ha llegit més d’un llibre en cinc anys i aleshores no és el meu públic objectiu”. Tampoc, reflexiona és que es consideri posseïdor “de qualitats excelses” com a narrador. Encara que d’experiència no li’n falta: escriu des de ben petit.

Potser per això, reflexiona, quan va arribar el moment de triar professió es va decantar per la informàtica, on es va sentir especialment atret per la programació: no deixa de ser escriptura creativa. Tot i que finalment s’acabaria dedicant a la informàtica de gestió: al Principat ha treballat al sector de la consultoria, amb projectes per a Andorra Telecom, la CASS i el sector bancari. Mentre, buscava el temps necessari per escriure i maquinar els seus acudits dibuixats. Un esforç sàviament invertit, bromeja, perquè el que està esperant és que “algú em descobreixi i acabi fent-me ric”.

Sigui en l’àmbit literari o en el de l’humor i el còmic, en què té un altre recull, Guspirallampec, el nom amb què signa. “Vaig estar un any i mig vivint a Anglaterra i veient el que publicava la premsa em vaig dir que jo també puc fer acudits sense gràcia”.

Un altre recull

És costós trobar un tema per comentar amb un acudit diàriament, diu, de quan va intentar pujar al car­ro de la premsa. El van rebutjar. No és gaire agressiu, fa un humor més aviat blanc, assegura, però un cop va intentar vendre un acudit sobre Zapatero, una visita a Andorra i un compte numerat i li van rebutjar. Era el 2006 i l’acudit, un anticipador de la realitat. Finalment, també ha deixat de colpejar portes alienes i ha optat per l’autopublicació. El recull de vinyetes aposta per un humor universal, amb jocs de paraules i dobles sentits (en anglès, castellà i català, llengua aquesta última exclusiva del seu vessant com a narrador perquè, diu, “jo soc independentista”). I, per descomptat que els seus acudits estan plens d’un humor tan català com l’escatològic.

De moment, fa el primer pas en aquesta il·lusòria cerca de la riquesa per la literatura, “i quan em faci ric, obriré una escola de futbol”.