“A través de l'art es trenquen fronteres, es destrueixen barreres”

Escaldes recupera l’emblemàtic Festival de jazz. L’edició 20+1 arrenca dijous amb Chano Domínguez, que ja hi havia passat per l’anterior etapa. Feliç, diu el gadità, de tornar-hi perquè el regust de boca que li havia quedat, assegura, era bo.

Amb una trajectòria de cinc dècades com la seva, té repertori per triar: què ens oferirà?

Bé, en això soc bastant eclèctic i depèn de com em sento i veig la reacció del públic en cada moment. No sé què hi faré, però segur que tocaré composicions originals, estàndards, flamenc i el que jo en dic estàndards llatins: boleros, etcètera.

Un músic flamenc que fa jazz?

És un procés molt llarg, el treball de tota una vida: que jo tingui una veu particular al món de la música passa per la barreja, és clar, però no és premeditat. Jo soc un músic que va néixer a Cadis, però també em va cridar l’atenció la música improvisada, i a Cadis teníem l’emissora de la base de Rota, que posava música americana, que aquí no se sentia. I això va marcar les músiques que a mi m’agraden i amb les quals treballo.

Va començar amb la guitarra. Després va venir el piano.

Sí, vaig començar amb la guitar­ra amb vuit anys i fins als quinze no vaig descobrir els teclats. Però sempre tinc una guitarra a casa, al sofà. Jo soc músic i toco bateria, vibràfon, baix i d’altres: no em limito al piano perquè tot enriqueix.

Diu que jazz i flamenc són músiques de pobles oprimits.

És clar, el jazz neix quan els esclaus veuen els músics blancs tocar i adopten els seus instruments per fer la seva música: aquí es produeix el primer gran mestissatge. El flamenc neix d’un poble nòmada que fa un camí per tot Europa fins establir-se a Cadis. Crec que hi ha paral·lelismes, que expressen sentiments de forma similar: com la soleá i el blues. A la superfície semblen diferents però en el fons comparteixen moltes actituds.

Sorgides del poble i que ara tenen una pàtina elitista.

Normalment les músiques que no pertanyen al show business les considerem més intel·lectuals, d’un públic entès. Jo crec que és normal que els hagi passat, tot i que també crec que cada cop tenen més adeptes i estan obertes a més públic.

Gràcies a la fusió que fan amb altres músiques, en part?

Per descomptat. Imagina’t l’apropament entre dues cultures a través de la música: és meravellós, i dona peu a noves formes d’expressió. Crec que és un fenomen social, que a través de l’art es trenquen fronteres i es destrueixen banderes. Crec que això no està pas malament.

És l’únic espanyol de ‘Calle 54’. Quin paper ocupa la música cubana en la seva creació?

És molt propera a través del flamenc: tenim els pals d’anada i tornada, com les havaneres, milongas colombianes... influències que arriben de l’altra banda, així que la música cubana és molt propera. I jo he col·laborat amb gent com Paquito D’Rivera i d’altres, i compartir el seu feeling, similar al nostre, sols que ells van en clau de guaguancó.

També va centrar un disc en la clàssica, en Albéniz, Falla, Granados. Com l’influeix?

Són grandíssims compositors que van ser els primers que van emprar el flamenc en la clàssica: anaven a les festes populars i es barrejaven amb la gent i ho van recollir d’una manera que no puc definir en paraules.

Potser és el que fa vostè amb la ‘copla’ –al costat de Martirio–.

Vam fer un parell de discos i crec que es va provocar un moviment i avui tenim copleros-rockers, copleros de tots els colors. És cert que s’havia associat al règim franquista, però crec que és una expressió vital de la nostra cultura i obeeix a aquell moment que Quintero, León i Quiroga es reunien als cafès i era tot un moviment al seu voltant. És un estil contemporani als estàndards de jazz, però he de dir que la copla té una estructura formal molt més complexa i les lletres expliquen històries molt enrevessades: són brutals.