“Quan algú veu una escultura meva per primer cop somriu”

L’empremta de Laurence Jenkell (Bourges, 1965) es desplega per la principal artèria escaldenca: setze dels seus caramels embolicats amb diferents banderes s’enfilen Carlemany amunt, fins a Art al Roc, que exhibeix un altre grapat de peces: caramels més “exclusius”, diu, en marbre, bronze, alumini i plexiglàs transparent, treballats a partir de diferents làmines del material encolades i convertides en el gran bloc sobre el qual va esculpir com si fos marbre.

Per tant, treballa cada material de diferent manera?

Sí, del plexiglàs, per exemple, enganxo els diferents fulls, els escalfo al forn i poso a l’interior la forma, un punt de suport per fer la torsió.

Per què la torsió?

És el que tanca els caramels i quan era petita i a casa me’n prohibien menjar, aquest era un gest que m’enervava, aquest fet de retorçar. És un gest fort que crida a saber per què, per què es retorça una cosa: per un costat rebel?

Aleshores, els caramels són una obsessió de la infantesa?

Sí, és així. I quan vaig començar a treballar-los tothom em deia que només feia decoració, que no tindria continuïtat... i ara ja fa 12 anys que funcionen i hi ha col·leccionistes, museus, fundacions, que s’hi interessen, i hi ha hagut una venda a Christie’s fa un parell de setmanes, i es van vendre per 60.000 euros, fet increïble per a una artista jove que fa caramels i ningú no hi creia. Jo crec que vaig tenir raó a ser obstinada. I crec que continuaré, encara que treballi altres temes, com l’ADN o les papallones, però els caramels sempre m’interessen. Sobretot pel que ha provocat el seu èxit: la torsió.

Per què pensa que han tingut èxit els seus caramels?

Perquè a la gent els recorda la seva infantesa, és el primer gust que es descobreix, això arriba a totes les capes de la població. I no és un tema polític i en què hi ha consens arreu del món, és un tema universal. Quan algú veu una escultura meva per primer cop la reconeix i somriu. Els volen mirar, tocar, i els fan recordar el gust, els fan fins i tot salivar. És una escultura multisensorial.

Per què les banderes?

Perquè adoro viatjar i la barreja de cultures.

Però el seu primer objecte d’interès van ser els cosmètics.

Sí, el pintallavis, l’ombra d’ulls, que barrejava amb resines, però els cosmètics amb el temps no envellien bé: el material sortia de les resines, no aguantava gens bé. Vaig parar.

També va fer alguna ampolla de Coca-Cola, de grans dimensions; és un objecte gens estrany a la història de l’art.

Cert, molts artistes han treballat la temàtica i Coca-Cola té un gran museu a Atlanta i em va encomanar una peça, el 2007. Vaig pensar que també era una forma de parlar a la meva manera sobre la societat de consum.

Una bona empenta.

Sí, rebre suport d’una gran companyia com aquesta és un gran fet per a un artista. També aleshores vaig fer un caramel amb una pilota a l’interior, per a la Copa del Món de rugbi.

I el 2011, els caramels van ‘decorar’ la cimera del G-20 a Canes. No té gens de dolça, una cimera com aquesta, per cert. Com va anar?

Les escultures no estaven previstes en principi, era una exposició a Canes, a la Croissette. Quan vaig començar a treballar l’exposició, un parell d’anys abans, ningú no sabia que hi hauria la cimera. Però finalment, i sense que estigués previst, s’hi van quedar, els caramels. Justament perquè són peces que no tenen cap menta de missatge polític, per això el president [Nicolas] Sarkozy hi va donar permís, i a banda, va fer que tots els presidents rebessin una escultura, un caramel de 40 centímetres, amb la bandera del seu país.