“Manolo García i jo som fanàtics de la llibertat, ens entendrem sempre”

Quimi Portet (Vic, 1957) és el cap de cartell del Jambo Street Festival, aquest cap de setmana al centre històric d’Andorra la Vella. Excomponent de formacions com Los Burros, Los Rápidos i, sobretot, El Último de la Fila, fa anys que protagonitza una segona vida musical en solitari, amb una desena de discos –el més recent, Ós bipolar– i un bon grapat de seguidors fidels. Actua dissabte a la nit a la plaça Guillemó.

Va dir en una entrevista: “Jo soc un experiment sociològic.” Què volia dir?

Tots intentem una mica buscar l’originalitat, separar-nos del comportament arquetípic. Vaig viure una època en què estava molt valorada l’originalitat, per sort, i per això he tingut la tendència a anar a la meva, no dic a l’extravagància però sí a plantejar-me dos cops allò que se suposa que has d’acceptar o les prioritats a la vida, que semblen dictades des de fora.

Els vuitanta tenen un aura màgica.

No crec que fos una època espectacular, només cal veure el vestuari. No era tan paradisíac. I estèticament van ser una inflexió negativa respecte dels seixanta i setanta. Mirem, per exemple, el material musical que ha quedat gravat, el d’aquelles dècades és excels, molt superior, al dels vuitanta. Van ser uns anys estèticament inquietants.

Ja té raó, tots hem cremat aquelles fotos.

M’imagino que sí. Però jo estic molt documentat i esborrar les pistes és més complicat. [Riu].

Sobta que digui en una entrevista que fa música per evadir-se de la realitat sociopolítica, perquè l’hem vist compromès.

No, no, es deu haver tret de context o mal interpretat. Jo em vaig fer músic per sortir d’una relativa sordidesa de la infància; per a mi era una escapatòria cap a un món molt interessant. Aquella Barcelona era molt descolorida i la música que escoltava la meva mare, anglesa i americana, projectava uns colors molt intensos i amb la promesa d’un món que jo no veia per la finestra. Però no puc dir que defugi la realitat sociopolítica perquè la música et projecta d’una manera atòmica contra ella. I més quan fas música en una llengua minoritària, com és la nostra.

De fet, se’ns va dir que un dels motius de la separació de El Último de la Fila va ser el seu desig de fer música en català.

Tampoc ben bé. Els grups es desfan quan els components fan quaranta anys, per una cosa purament d’etologia animal. El Manolo [García] i jo fèiem molt bon equip, una feina molt divertida, però a partir de cert moment cadascú volia fer coses diferents. Després tant ell com jo hem tingut carreres en solitari satisfactòries amb les quals ens sentim confortables. Seguim col·laborant, però no té cap sentit intentar tornar a El Último de la Fila.

No es tornaran a reunir ni per calés, que és el que fa tornar molts grups?

Vam treure un material en directe, però fins i tot per a això ens vam dir Los Burros i Los Rápidos. El Último de la Fila és el producte de tres factors: el Manolo, jo i aquell moment; sense els tres factors ja no és El Último de la Fila, sinó una altra cosa.

Ara que fa una altra música, quina relació estableix amb aquells temes?

Com que ja no els he tornat a tocar, quan els sento em fan gràcia, penso que vam fer una cosa molt curiosa, entre el Manolo i jo, que és crear una entitat que no era ni ben bé ell ni del tot jo, des del punt de vista musical, estètic i literari. Però no he renegat mai d’aquella feina.

Ara quan escriu li interessa més l’humor que l’amor, oi?

Doncs ara que no ens sent ningú, diré que fas el que pots. Vas fent anys i la biologia segueix el seu ritme. La il·lusió del festeig existeix sempre però quan et fas gran de vegades resulta còmica fins i tot. És senyal de salut, però s’ha de portar amb esportivitat per no fer gaire el ridícul: quan tens 24 anys i ets mascle i músic, ocupa el 105 per cent del teu temps; per a un senyor de seixanta que fa música contemporània ja toquen altres coses. Però la naturalesa és sàvia i la ment, també, i ho va corregint.

Diu que pel que fa a la música li agrada estar al segon pla.

En realitat, només hi ha un pla, i hi ets o no hi ets de cap manera. Però és cert que m’apassiona la música: puc fer de productor –gent com l’Adrià Puntí–, d’enginyer, tocar un baix o la guitar­ra, o sortir i cantar i explicar acudits en solitari, o amb El Último o amb Sisa i Joan Miquel Oliver: sempre em sento còmode, tot m’apassiona.

Com troba, el panorama de la música en català?

Jo trobo que està molt bé. Soc un senyor granadet, però veig una fornada de músics en aquest pèndol constant: de gent que feia rock-and-roll a gent que fa música més diguem-ne agropecuària, ara gent per dir-ho així més cultivada. M’agrada que hi hagi aquesta intensitat en la gent jove per fugir del que hagi triomfat els anys anteriors i fer coses del tot diferents.

Amb Manolo García parlen de política? Perquè es diria que representen dues sensibilitats diferents que conviuen avui a Catalunya.

Ens entenem molt o no hauríem fet tot el que vam fer. Tots dos som fanàtics de la justícia i la llibertat, i aquí ens entendrem sempre. A Catalunya els que estem per la democràcia ens entendrem sempre. Pel que fa al referèndum, em sento honorat que em demanin què s’hi preguntarà.

Com va viure aquell episodi tan tens, quan es va queixar del cambrer que no l’atenia en català i se’n va fer una bola?

No, la tensió la van viure ells, jo vaig ser víctima d’un acte de discriminació lingüística i el vaig denunciar. Es veu que la gent es va esvalotar, però jo no.

Carai, hi havia titulars com ‘El millonario nacionalista se ensaña con un currante’.

Sí, però de titulars similars en surten contínuament sobre altres persones, perquè hi ha diaris espanyols molt combatius. No hi donis cap importància. De fet, recordem que la meitat de la meva carrera està escrita en castellà.