Per a 'maridar donzelles'

Quan l’Estat no existeix, o no arriba, és la societat civil qui s’ocupa dels desfavorits. Avui com ahir. Estudiar la pobresa als segles XVII i XVIII és una tendència historiogràfica emergent, en la qual s’inscriu la comunicació que Céline Xicola presenta el proper cap de setmana al III Congrés d’Història dels Pirineus, que se celebrarà entre Andorra i la Seu. Xicola estudia un mecanisme, el de les causes pies, que van funcionar des de l’edat mitjana però van ser sobretot freqüents als segles XVII i XVIII, per quedar abandonades al XIX. “És una qüestió que en èpoques de crisi ens pot resultar interessant, perquè veiem com també al passat havia de ser la societat civil la que treia les casta-nyes del foc”, comenta la historiadora en conversa amb el Diari, que utilitza el fons establert pel reverend Joan Torres Pernalt com a cas pràctic de funcionament d’aquest mecanisme, fins ara a penes estudiat.

Joan Torres, descendent directe de Guillem Torres Berenguer, fill del primer Joan Antoni de la nissaga i de la segona muller, Maria Call, deixa precisada al seu testament, signat el 1705, la creació d’un llegat per a “donselles a casar, estodians a estodiar, y celebrar missas y altres llegats pios”. Sovint, puntualitza l’autora de la recerca, la donació s’activava al moment de la mort de qui havia establert el fons; en aquest cas, però, no és possible saber-ho amb certesa perquè falten tant la data de traspàs com el testament original.

La donació és una acció personal, indica Xicola, “tot i que ell personalment fos eclesiàstic, l’Església en aquests casos només apareix com a rerefons, a través de les creences en l’infern i el paradís i la voluntat de salvar l’ànima” a través d’aquestes donacions. Però que sovint siguin persones d’Església les que doten les causes pies tampoc no és casual, recorda: “després de tot, són ells els que sovint tenen els calés i cap descendència a qui llegar-los”, però ho fan “en tant que laiques persones”.

Els parents més pobres

Els llegats, no obstant això, normalment sí que anaven destinats a socórrer els membres menys afortunats de la parentela. És el cas del fons establert per l’encampadà: s’hi podien acollir donzelles de fins al quart grau de parentiu, cosa que havien d’acreditar amb els certificats de naixement, bateig o matrimoni pertinent. També podien ser-ne beneficiaris els joves amb voluntat d’estudiar, tot i que les joves tenien preferència. De la gestió se’n feien càrrec tres administradors: dos eclesiàstics –un diaca de la catedral d’Urgell i un mossèn d’Encamp– i l’hereu de Casa Joan Antoni. En cas de desacord entre els que demanaven la dot i els gestors, la capacitat de decidir la tenia el bisbe d’Urgell. En general, el funcionament és assimilable a les actuals fundacions.

La primera demanda de dot que recull Xicola a l’estudi data de l’abril del 1717 (si més no, és la primera conservada als arxius de Casa Joan Antoni). Emana de Joana Pradet i Areny, de la Mosquera. En total, en el temps que va estar activa –un segle: els pagaments i les demandes deixen de ser enregistrades a principis del segle XIX–, aquesta causa pia va dotar més de seixanta dones casadores. “La promesa de la dot va decidir sens dubte més d’un pretendent”, considera la historiadora. També va permetre a un parell de joves realitzar estudis al seminari.

I un “cas aïllat” de corrupció

I com sota el Sol no hi ha res de nou, també les causes pies van patir problemes de gestió i, com es diu avui dia, “casos aïllats” de corrupció: el mossèn va ser acusat d’haver utilitzat els fons “per sos fins o recels particulars”. Així que el 1755, i en haver mort el diaca de la Seu, només Guillem Moles, l’hereu, gestionava el fons i denunciava que l’administració estava “tant embolicada que té de costar molt treball posar-la en clar”. Per fer-ho, va percebre uns emoluments considerables, una retribució que va contribuir a endeutar el fons fins al 1769.