reportatge
Una Andorra de postal
El menhir del Serrat va ser robat als anys cinquanta i previsiblement l’única imatge que se’n conserva és la que figura a una postal, apunta Philippe Louviau, president de Philandorre. L’associació va inaugurar ahir una exposició al vestíbul del Consell General.
Una Andorra de postal
L’associació de filatèlics –principalment francesos, però hi ha membres una mica d’arreu– celebra a Andorra els 40 anys d’existència. Una commemoració que es mou entre l’interès per mostrar les curiositats del valuós (en molts sentits) patrimoni que han arreplegat amb paciència i cert aire nostàlgic: la seva afició a penes té relleu generacional. Una afició a la qual, com en el cas de Louviau, s’han consagrat quasi en cos i ànima. “He viscut per això? Sí, la veritat és que una mica”, confessa, mentre es mou pels plafons instal·lats al vestíbul del Consell General, apuntant algunes de les petites joies i rareses que exhibeix la mostra, que es podrà veure fins al 23 de juny.
Més enllà de l’interès que puguin despertar (o no) els segells i les cartes postals, els plafons exhibeixen imatges del desenvolupament d’Andorra al llarg del segle passat. Del 1902 daten les primeres imatges que s’hi poden veure, signades per P. Olivier i entre les quals hi ha aquesta imatge del menhir, un monument megalític d’origen incert i del qual probablement aquesta sigui “l’única que es conserva”, apunta Louviau. Qui a continuació es dirigeix cap a un retrat, el del veguer francès Charles Romeu, en aquest cas signada per Guillem de Plandolit. Per què la destaca d’entre els centenars de la mostra? Per la importància del personatge, explica, i ensenya un altre dels rostres se-nyers per a la història del país –aquest present en multitud de postals–, el del bisbe Benlloch. De Plandolit, el filatèlic ensenya també una postal signada pel personatge i enviada cap a l’Argentina, una de les infinites que formaven part de la seva abundant correspondència.
Les postals reprodueixen també escenes de la vida quotidiana o de tradicions ja perdudes. Hi ha un tribunal de visura, de Thomas, del 1928, i una “colla d’esquiladors de chais” (sic) amb la feina ja ben enllestida, corresponent a 1926 i de la factoria La Maravilla.
Un apartat específic de l’exposició està dedicat a la maximofília, una afició molt poc coneguda pel públic profà en la matèria: es tracta de trobar la postal, el segell –i si pot ser per reblar el clau el mata-segells– que reprodueixin exactament la mateixa imatge, o en tot cas, una de molt similar. Aquí tenen mostres d’aquesta triple carambola molt cobejada pels aficionats. Alguna, amb una imatge de l’església de Santa Coloma feta per Valentí Claverol i datada el 1929.
Entre els segells, el “cop de cor” del col·leccionista se’n va cap a la sèrie Europa 1984, per una d’aquelles raons que poden semblar estranyes als profans però són tan apreciades pels col·leccionistes i que tenen a veure amb sèries fallides, amb errors d’impressió.