“Ja és hora que hi hagi una revolució artística reivindicativa”

Ha trigat quatre anys, però Lluís Cartes torna a la palestra amb nou disc, El país dels nans cabuts: que no és Andorra, puntualitza, però sí que Andorra en forma part. Un disc satíric, amb contingut fortament crític envers aquesta situació politicosocial en què vivim immersos. Amb un humor cru, bastant negre: el to es reflecteix en les últimes imatges del videoclip de presentació –Diuen, diuen, dirigit per Isak Férriz–, amb el músic escombrant un cadàver del terra després de pronunciar el ritual: “Mort, qui t’ha mort.”

Doncs ja és aquí. Com el veu, un cop acabat?

N’estic molt satisfet, un quart disc que trenca amb la línia dels anteriors, més pop-rock. Aquí he explorat altres sonoritats, altres disciplines.

Ha trigat quasi quatre anys.

És que l’art és molt maco, però porta molta feina. I en aquest cas l’he fet tot a casa: he enregistrat tots els instruments, m’he fet tota la producció... una feinada de por.

Per què?

Qüestió econòmica, sens dubte. Els estudis són cars i és difícil que puguis tenir-hi la tranquil·litat de fer-ho amb calma, d’experimentar, quan estàs supeditat a les hores d’estudi. Així, a casa, he pogut fer i desfer; totes les cançons estan fetes i després desconstruïdes, un procés creatiu que hauria de ser l’habitual però que normalment no te’l pots permetre.

Buscava sonoritats no tan pop-rock, diu.

A mi m’agrada tot tipus de música, escolto de tot. Així que aquí volia provar instrumentacions diferents, sortir del clàssic quatre per quatre. Per això hi ha clarinets, acordions, en alguns moments fins i tot un punt de guateque. Crec que acompanyen bé les lletres, amb més sàtira i sentit de l’humor, que predisposaven a emprar altres patrons rítmics.

El disc anterior, ‘Carenant l’absurd’, va ser el fruit d’aquell any recorrent el món. Quin ha estat el detonant d’aquest?

Hi ha molta crítica social. Que sempre n’he feta, però aquí té més incidència, amb tanta cor­rupció política que ens envolta. Tot i que amb un punt d’humor, he estat bastant foteta. I políticament incorrecte perquè la cor­recció política no serveix de res, sobretot quan veus com són d’incorrectes els polítics, com són de corruptes.

Vaja, no és que vostè fos un adalil de la correcció política. El recordem publicitant un concert amb una foto assegut a la tassa del vàter.

Cert. Això va ser un homenatge a Frank Zappa, que també feia molta crítica social. Però en aquest cas, ja dic, tracto els temes amb més humor, d’una manera menys transcendental.

Totes aquestes noves sonoritats, seran difícils de traslladar als directes?

De cap manera. Preparar ara els directes és una feinada de por. De fet per això no tenim previst iniciar les presentacions en directe. No abans del setembre, probablement, perquè l’estiu el dedicarem a assajar. Però abans haurem de fer nous arranjaments per als temes. Haurem de canviar coses, el so dels clarinets, per exemple, per guitarres.

Amb els Fluxes?

Potser no. Com que estic fent un canvi de terç en estil i concepte, és probable que toqui amb una banda diferent. Fa molt de temps que estem junts i som bons amics, però potser és el moment de fer un canvi d’aires.

Tornant enrere: afirma que s’ha cuinat el disc tot sol. Les gravacions casolanes són fàcils d’entendre en els músics que comencen, bandes que enregistren les primeres maquetes, però en el seu cas, és un nom popular, consolidat.

Així són les coses. Però això no m’ho hauríeu de preguntar a mi, sinó a la gent que hauria d’apostar per la música. Ara s’ha perdut la figura del mecenes, hi ha qui pensa que la cultura és una cosa innecessària i costa molt que s’aposti per projectes musicals. Penso que ja és hora que hi hagi una revolució artística reivindicativa. Però costa. I que consti que aquesta situació afecta també gent amb trajectòries potents, icones de la música.

És trist.

Bé, en el meu cas he de dir que encara he tingut el suport del ministeri de Cultura, que gràcies a això segueixo fent discos [li van atorgar una subvenció de 4.600 euros el 2015], i a la Societat d’Autors, que també va donar suport a la gravació del videoclip. Però el món de la música és complicat: costa fer directes perquè no hi ha gaires sales i costa sintonitzar amb el públic, perquè ja a penes no hi ha ràdios que posin bona música, o hi ha tertúlies polítiques o de futbol.

Ja que parla del vídeo: per què li va encomanar a Férriz?

Havia quedat molt content amb el documental que ens va fer per a Hysteriofunk, que era una cosa estranya que li demanàvem i va enxampar la idea a la perfecció. A banda, és molt fàcil treballar amb ell i té molt bon gust.