“Félix és un personatge difícil, que et fa buscar als racons de l'ànima”

Leonardo Sbaraglia (Buenos Aires, 1970) ha posat el punt final a una llarga estada a Andorra: quasi tres mesos, el que ha durat la part del rodatge al país de Félix, sèrie produïda per Movistar Plus i dirigida per Cesc Gay.

Com va anar aquesta llarga experiència en terres andor­ranes?

Ha estat una experiència fantàstica. És cert que hem rodat catorze hores diàries i hem passat fred, però hem estat en aquests magnífics paisatges, que lluiran molt. I penso que hem fet una ficció molt poderosa, atractiva, amb humor, tendresa, humanitat. Una experiència fantàstica: estic molt feliç en l’àmbit personal i també per la feina.

Una bona carta de presentació per a Andorra, va dir.

Sí, és impossible que no ho sigui: tota l’acció transcorre a Andorra. No és com a Nieve negra, que se situava en un lloc de la Patagònia, aquí el marc general de totes les situacions és Andorra. Estic molt agraït a la gent d’aquest país, que ha estat molt generosa i càlida. També a la gent d’aquí que ha participat a la producció.

Per a vostè ha estat una feina exigent perquè, ens va dir Cesc Gay, està present a cada pla.

M’havia passat altres cops, però eren set, dotze setmanes com a molt; aquí són unes vint setmanes, cada dia, en cada moment. És un desafiament. Per a la creativitat, però també per a la salut: no puc permetre’m ni un sol dia trobar-me malament perquè res no es pot filmar sense mi, ni tan sols puc canviar de pes en cinc mesos. Però quan la causa és important tens gasolina.

Com és Félix?

Abans de començar a rodar ja vaig tenir la intuïció que no és què s’explica, sinó com s’explica, crec que és el més interessant. El guió és excel·lent. Félix és un home que de sobte cau en aquest país de casualitat, que s’havia liat amb una dona i de sobte sap que tenen un fill i que viuen a Andorra. L’home, que és una bona persona, es busca la vida per venir i establir una relació amb el fill, però sense dir-li-ho. A banda, s’ha enamorat d’una dona que després d’unes trobades desapareix i ell està segur que alguna cosa va passar amb ella i es fica en una història quasi policial. Es deixa portar per la intuïció, encara que tothom creu que és boig o imbècil.

Hi ha un triangle masculí.

Una de les característiques de Cesc és que tracta molt bé els homes. Hi ha el personatge de Ginés [García Millán], un policia andorrà, que té totes les característiques d’un home fort, transparent, un galant. I el personatge de Pere [Arquillué], que és com un Sancho Panza, un borde total, però que dona peu a situacions delirants, per l’estranya parella que formen.

Félix és un senyor que arriba i s’instal·la en un país que no coneix. Com Leonardo Sbaraglia. Útil per fer el personatge?

Tot serveix. Jo tinc la teoria que els personatges sempre s’alimenten d’un mateix i un mateix dels personatges, hi ha una dialèctica. Hi ha quelcom del món de Félix que s’enganxa al meu món i a l’inrevés.

Ha dit que tots els personatges li deixen empremta.

Sí, aquí a dins hi ha molts amics. Són experiències, és com marxar de viatge amb un amic i et queden coses seves.

D’un tipus tan bèstia com el de ‘Relatos salvajes’, què queda?

No, home, molt poc. Va ser una construcció on jo vaig apel·lar a la part vergonyosa, sinistra, que surt quan ets darrere d’un volant i et creus superior a un altre i no es pot creure que algú et pugui interrompre amb un cotxe de merda. Hi ha gent que és així. La pel·lícula tocava quelcom molt íntim de la gent, coses que no t’atreveixes a confessar ni al propi coixí.

És més difícil compondre un paio normal, que algú de caràcter més fort, un boxejador, com a ‘Sangre en la boca’?

Sí, és clar. Cesc diu que quan va plantejar la sèrie la qüestió era com es podia fer una sèrie sobre un paio normal, un home que ni és de House of Cards ni es converteix en traficant o assassí. I crec que serà entranyable justament per això, perquè és un home valent des de la seva fragilitat: dona un humor molt subtil, una mica chaplinesc. És un personatge difícil perquè et fa buscar als racons de l’ànima.

Com es treballa amb Cesc Gay?

És un dels grans i quan et trobes amb un dels grans hi ha un plus que millora el teu treball. És molt precís, generós, i va trobant en cada detall una intenció.

Per a un actor argentí és una meta venir a rodar a Europa?

És clar. Jo vaig treballar a Espa­nya molt del 2000 al 2008 i va ser un fort aprenentatge i segueix donant molt a la meva carrera. Per això soc aquí. També en la banda personal és important perquè estableixes noves comunicacions, una sociabilitat nova, que és enriquidora.

Vostè i Ricardo Darín són ara els màxims exponents. Tots dos, amb Cesc Gay i rodant a Andorra, seria la bomba?

Potser, potser a la segona temporada, si n’hi hagués. O si no és una ficció potser venim a fer una campanya de turisme [riu].

Diu que els actors no competeixen entre si. Au, va! una mica de ‘pique’ sí que hi ha, oi?

Mira, mai no he tingut cap experiència a la vida on he competit amb un altre actor. Quan hi ha un director que posa ordre, cadascú juga el rol que ha de jugar, és com si diguéssim que Messi competeix amb Iniesta: no, cadascú juga on li toca i al servei d’un personatge i d’una història. Estem al servei de donar un bon espectacle com ells de fer gols. Hi haurà, sí, bona i mala gent, però si t’uneix una causa, un treball que t’il·lusiona i alimenta –l’ànima–, un mateix s’ordena. I una pel·lícula és molt complexa i tothom és necessari: l’actor, el paio del càtering, el que posa els llums i qui et maquilla.