“Lluito perquè el flamenc sigui universal, no per a uns pocs”

Porta molts anys re-cor­rent escenaris, José Mercé (Jerez de la Frontera, 1955): des que va debutar amb a penes tretze anys. Però encara no havia trepitjat mai cap d’andorrà. El deute quedarà saldat dijous vinent: actuarà a l’Auditori Nacional, en el cicle organitzat pel ministeri de Cultura.

Doncs comencem pel concert: què ens oferirà? Se centrarà en l’últim disc, ‘Doy la cara’?

Serà un concert íntim, flamenc, però el públic és qui mana, i si vol temes del disc, els faré.

Un àlbum on col·labora amb gent com Álvaro Urquijo o fa una versió de Manu Chao, ajuda a atreure oients en principi allunyats del flamenc?

És un disc de duets amb grans artistes del pop i temes de tota la vida, un disc on he gaudit molt, amb artistes que són amics meus i que em venia molt de gust fer.

I per a un ‘cantaor,’ passar-se per una estona al pop, és deixar de banda la profunditat del flamenc?

No, en realitat no. El que passa és que la gent està poc educada per escoltar flamenc, el flamenc té moments dolços, moments alegres, moments de tragèdia. És un ventall molt ampli. Però sí, moments com aquest suposen una forma de refrescar el flamenc perquè són cançons pop però que amb mi acaben sonant a flamenc.

Quan a algú li diuen mestre, llegenda, el cobreixen de reconeixements, no se li regira una mica el cap?

Bé, home, un dolç no amarga, però finalment el que fa és que t’adonis que vas fent anys [riu].

Fa temps ja, oi, que el flamenc va sortir d’un reducte d’especialistes, es va obrir?

Jo diria que afortunadament el flamenc avui dia és molt més obert. Jo porto molts anys lluitant perquè el flamenc sigui universal, perquè no sigui per a uns quants, i per això m’he emportat molts pals dels dits puristes. Però jo recordo el 1998, quan va sortir el disc Aire, que es va convertir en el més venut, de flamencs vius i morts, perquè es va refrescar, s’hi van fer lletres noves.

I li van donar una altra imatge.

Sí, es van fer aquelles fotos que mai no s’havien fet a cantants flamencs. Aquell fotògraf del món de l’espectacle, Antón Corbijn, que mai no havia retratat flamencs, va venir, em va sentir cantar i va fer un reportatge que va ser molt nou. Tot un cúmul de coses que van fer que a la meva carrera hi hagués un abans i un després d’aquell disc. I me n’alegro molt després de tots els pals que vaig rebre, perquè crec que s’ha d’arriscar. I si t’equivoques, de les equivocacions també n’aprens. Ara, si les coses surten bé, millor.

Què és el pitjor que li va dir un purista? Alguna cosa que li va doldre particularment?

Doldre no diria, però sí que vaig pensar que tenien falta de coneixement musical. Quan va sonar el primer tema d’Aire ja hi va haver molts flamencòlics que deien que era el pitjor que havia fet José Mercé. Fins i tot els companys. I sis mesos després els mateixos ja em buscaven per fer concert amb José Mercé. Si a aquestes altures de la meva carrera no faig el que sento i em dona la gana, apaga y vámonos.

En ‘Doy la cara’ inclou una versió de Triana. Ells ja havien iniciat aquesta renovació.

Sí, per això dic que sovint hi ha falta de coneixement musical: Tu frialdad té 40 anys, d’un grup que mai més no en sortirà cap d’igual perquè eren genis.

El flamenc sembla tenir més predicament a llocs com el Japó que al seu país.

Recordo un cop, el 1974, una gira pel Japó, i un dia, al camerino, vaig començar a vacil·lar uns xavals: vaig a fer la soleá de Juan Talega, que nou de cada deu espanyols no saben quina és. Doncs vaig cantar i en acabar em van dir: “aquesta no és la soleá de Juan Talega?”. Un cop sortim de les fronteres la gent va a escoltar un concert de flamenc sabent a què va i escolten atentament. Aquí no l’apreciem.

I què és el flamenc?

Molt fàcil: una forma de viure. Sense el flamenc ni sabria viure ni res, perquè vinc d’estirp flamenca, és el que vaig mamar.