“Avui s'està esborrant el sentit de l'humor, s'està desdibuixant”

Xavi Casals (Escaldes-Engordany, 1983) forma part de la fornada recent d’il·lustradors i dibuixants que empeny amb força el país. Ara mateix, amb dos llibres a la palestra de cara a Sant Jordi: Torna’m la cua, amb textos de Txema Díaz-Tor­rent (Editorial Andorra), i L’art de Xavi Casals. 2007-2017, una mena de book autoeditat dels seus treballs més personals, els que acaba de presentar a la Fira del llibre infantil i juvenil de Bolonya.

Què significa per a un autor que busca consolidar-se una fira com aquesta?

És una de les fires més importants del sector al món, professional, on ja feia anys que volia anar. Enguany m’hi va convidar l’editorial i vaig aprofitar per presentar aquest petit llibre d’art, amb allò que he estat fent: caricatura i il·lustració. És l’oportunitat de trobar-te amb molts editors, en un mercat que mou molta gent, tot i que ells venen majoritàriament a comprar i vendre drets.

És dur obrir-se camí en el món de la il·lustració? Sobretot des d’Andorra, si això influeix?

Avui en dia és igual de difícil si ets a Andorra o a l’Antàrtida, gràcies a Internet, però sí és cert que és un mercat molt gran però molt competitiu, amb gent de molt talent.

‘Torna’m la cua’ no és ben bé per a nens, ni per a adults.

Sí, algunes editorials m’han dit que el meu dibuix no és gaire infantil, però sí que estic preparant alguns projectes més infantils, però per desenvolupar.

El mercat infantil és la sortida més fàcil per a un il·lustrador?

Bé, hi ha molta il·lustració editorial fora de l’estil infantil: en premsa, en llibre educatiu, en revistes científiques, escenografia fins i tot. El conte infantil és una via, però també hi ha molt autor. Potser és una via on tens molta llibertat.

Fer humor sembla ser una font de problemes. Fora, però també aquí, al país, pel que s’ha vist últimament. I ho vas patir.

En general, avui s’està esborrant el sentit de l’humor, el respecte a la llibertat d’expressió. S’està desdibuixant, mai millor dit. A Andorra no tenim la il·lustració com una cosa quotidiana. I quan parles de caricatura, hi ha la pell molt fina, potser perquè és un lloc petit i ens coneixem tots i per això fa por. I falta d’hàbit. En tot cas, jo he desistit, perquè no vull passar per tants filtres.

Tot i això hi ha xup-xup de dibuixants joves, al país.

Suposo que la gent al país veu que hi ha més sortides que les que ja coneixíem, i es respecta una mica la feina: poc, com dèiem, però vaja. Fa uns anys era molt més difícil que algú et digués tira endavant amb el dibuix que t’hi guanyaràs la vida: hi havia la tendència a dir, tingues una feina seriosa i dibuixa en hores lliures. Segur que alguns d’aquests nois del batxillerat artístic s’hi decantaran. Abans t’agradava dibuixar però no t’ho plantejaves com a professió.