I més destrals (de Juberri, o no)

Ahir mateix, a la mateixa pàgina de subhastes per internet apareixia una nova peça, que el venedor descriu com una “destral votiva polida del neolític d’Andorra (Juberri)”, de sis centímetres de longitud. Amb un preu de sortida de 35 euros. Lleugerament inferior als 45 (més quatre de despeses) que Patrimoni va pagar per l’anterior. I el venedor assegura que té més objectes procedents (segons ell) de Juberri i que la seva intenció és anar-los traient a la venda separadament. Així les coses, i atès que el ministeri va autoritzar la compra, malgrat la inseguretat sobre l’autenticitat de la peça, argumentant que està obligat per llei a intentar reunir tot el patrimoni nacional disponible, què haurà de fer d’ara endavant?

Contactat el venedor per demanar-li més dades, es limita a explicar que “pertanyen a una antiga i important col·lecció de material arqueològic”, una informació que li va facilitar “qui va trobar els diferents artefactes”, que vol romandre en l’anonimat. Assegura també que els objectes han estat objecte de verificació per part d’especialistes de la Universitat de Barcelona, l’Autònoma i el Museu Arqueològic de Catalunya. Una valoració de la tipologia de l’instrument i dels materials, justament allò que apareix a la descripció de l’objecte. Però no adjunta cap tipus de certificat sobre l’autenticitat de la peça que posa a la venda. Un procediment que seria el normal en aquest tipus de subhastes: els certificats haurien d’estar a la vista i posteriorment adjuntar-los a l’objecte adquirit. Sense cap prova d’aquest tipus, el comprador només té la paraula del venedor.

Qüestionable

La ministra, preguntada per la compra que va autoritzar, va argumentar que havien decidit adquirir la peça i posteriorment, un cop la tinguin a les mans, podran verificar-ne l’autenticitat. Un procediment qüestionable. Més encara si s’ha d’aplicar a tot el conjunt que aquest venedor diu tenir a les mans.

Però també tècnicament i científicament resultarà complicat validar-ne la procedència, segons han explicat al Diari experts consultats. D’entrada, serà molt més que difícil precisar si l’origen és efectivament Juberri, atès que els materials, tot i estar parlant de la prehistòria, viatjaven molt i es poden barrejar en un mateix jaciment. Sí que hi hauria més probabilitats de realitzar anàlisi dels traços de fabricació i ús: si més no, descartaria que es tractés d’una simple falsificació, és a dir, d’un còdol de riu que s’ha polit i al qual s’ha donat forma.

Debat moral

Deixant de banda el tema de l’autenticitat dels objectes, l’adquisició d’un estri la procedència del qual no està absolutament clara (i més per part d’una administració pública) posa damunt la taula un debat moral, perquè es podria estar contribuint a alimentar l’espoliació de jaciments arqueològics. Un aspecte en què coincideixen diversos especialistes consultats pel Diari. Si algú troba rendibilitat a col·locar aquest tipus de peces al mercat, això suposa danys en els jaciments.

El llibre Espoli: del museu al jutjat (Dalmau), de la fiscal espanyola especialitzada en delictes contra el patrimoni Susana Romero i l’arqueòleg Jordi Campillo, n’aborda la qüestió. Els espoliadors arqueològics, expliquen, solen ser gent “poc professional”, aficionats que recor­ren el territori a la recerca de peces per a ells mateixos o intercanvis en mercats. Però ja va aparèixer algun grup amb “incipient estructura professional” dedicat a despullar jaciments i lucrar-se amb la venda.