Poemari de Manel Gibert il·lustrat per Sergi Mas

Auditori ple en una presentació de poemari, fet insòlit, inaudit, feia constar Lluís Viu, l’editor responsable que l’obra més recent de Gibert vegi la llum, en veure el públic que s’aplegava a la sala d’actes de la Llacuna. Editorial Andorra torna a publicar el poeta i docent (després de Blaus a la deriva i Quaderns d’Arans). I el segell s’enduia les primeres lloances de Duarte, prologuista i encarregat de la presentació: la casa arriba al mig segle de trajectòria i això és una “demostració fefaent de la seva consistència i solidesa”, al temps que enalteix, va remarcar, “la dimensió cultural d’Andorra”.

Centrat ja en L’ombra del solstici, el també poeta (i lingüista, docent i polític, com el va presentar Viu) va destacar la capacitat de Gibert per “donar-li a cada mot la intensitat més lluminosa”. Això en unes composicions que segueixen la forma del haiku, una tradició japonesa que ja fa molt de temps, va recordar, es va incorporar a la cultura occidental. “És un llibre que provoca la sensació de meravella”, va assegurar. Referint-se aquí no sols als poemes de Gibert sinó al conjunt que formen amb les il·lustracions de Sergi Mas. L’un, va glossar, va compondre “un text molt pictòric, de traços essencials”, mentre que l’altre –“l’acabo de conèixer i ja m’he enamorat del Sergi”, deia– va realitzar una obra que és “un acte de generositat, feta amb la voluntat que l’obra plàstica es trobi amb la paraula, que mot i imatges caminin junts”. Un conjunt, va insistir, en què tot està treballat exhaustivament i “on no hi ha res que sigui sobrer, tot encaixa”.