“Els humoristes ens han avançat en provocació i nivell intel·lectual”

Ángel Javier Pozuelo Gómez (Madrid, 1957) o, més ben dit, Javier Cansado, és el 50 per cent de Faemino y Cansado. Demà fan espectacle al Centre de Congressos de la capital.

Diu la Viquipèdia que vostè és el seriós i xerraire del duet.

[Riu] Està bé. No sé si és afalagador. Sí, soc seriós, qui porta la part narrativa de l’espectacle, el pallasso carablanca, i el Carlos [Faemino] és el clown. Sí, jo el seriós i ell, el gamberro. De fet, si hem intentat canviar-nos els personatges i que ell fes de llest i jo de més ximple no funciona.

I xerraire: sort, que si contesta amb monosíl·labs em mata.

És clar: treballo a la ràdio, a la tele. Ja t’entenc. Un cop vaig haver d’entrevistar sis futbolistes i tot eren monosíl·labs. I, home, bé que sigueu futbolistes, però també sou part de la vida!

Això de Cansado d’on ve?

Del principi, de quan començàvem, als vuitanta. Ui! si penso en els anys em marejo. Actuàvem sobre tot al Retiro, o a la porta del Prado, que dèiem que era nostre. Ens hi estàvem molta estona i jo deia: “Estic cansat, estic cansat, ja no puc més”, i em van començar a dir així. I Faemino és un homenatge de Carlos al seu avi. Ja veus, tot molt prosaic.

El Retiro, amb vostès, Pablo Carbonell, Pedro Reyes, va ser tota una fàbrica d’humoristes.

Hi havia un gran ambient. Aleshores no hi havia espais oberts per a l’humor, era impensable anar a un teatre, per això estàvem al carrer. I al Retiro hi havia tant d’ambient, tanta gent fent coses, que sovint no trobaves lloc. I mira que és gran. Hi ha qui diu que fer teatre de carrer és indigne i no, la dignitat és a l’espectacle que facis, no on el fas.

A Andorra els reservem l’auditori més gran que hi ha.

Ens fascina el país, amb tantes cultures barrejades. És com Suïssa, però no: allà estan molt acantonats. Nosaltres no som mainstream, però som seguits per una minoria gran i els nostres seguidors són gent fanàtica.

‘Quien tuvo, retuvo’, es diu l’espectacle.

Està en la nostra línia, molt marcada. Parlem de coses properes, recognoscibles, quotidianes. Però no de política, no ens interessa l’humor conjuntural, sinó la línia absurda. Que ja no sabem si sintonitza amb els joves, et planteges si la teva poètica interessa. Però pensem: si algú ens ha vist i li agradem, que vingui, s’ho passarà bé. Ara, si ens ha vist i no ho té clar, millor que no vingui, perquè és una hora i mitja i no volem que ningú ho passi malament. I el teatre no és barat.

Improvisen molt.

El Carlos pensa una rèplica i no m’avisa, el molt cabrit, a veure com me’n surto. Jo, la veritat, és que després de tants anys encara no el puc mirar a la cara, perquè em faig un tip de riure.

Diuen que són els hereus de Tip y Coll.

Una referència afalagadora perquè són els millors que mai hi ha hagut a Espanya.

A Kierkegaard no sé si el llegeixen, però a Ionescu, segur.

De fet vaig veure una obra seva de jovenet i és el que em va impulsar a escriure. I llegir Kierkegaard és una vel·leïtat d’adolescent: ja estàs depre i vols enfonsar-te en la misèria.

S’ho han de pensar gaire, per trobar l’absurd de la realitat?

La realitat està plena de contradiccions i bogeria però no et pensis, que per als espectacles escrivim i escrivim molt i de vegades dius: “Això és una merda” i tornes a començar.

S’ha de ser gaire llest per entendre el seu humor?

De cap manera, amb l’ESO és suficient. I he de dir que quan vam començar era rar un humorista amb carrera i el públic era més timorat. Ara l’humor a Espanya és espectacular, ens han avançat per dreta i esquerra en provocació i nivell intel·lectual.