El càsting com aventura

Cap perfil sembla predominar a simple vista entre els aspirants: hi havia informàtics, mestres, alguna advocada, personal administratiu, i sí, també alguns aficionats al teatre. Gent d’edats di­verses: la convocatòria estava oberta a persones de vint a setanta anys. En general, amb poca informació de base –molts no sols no sabien qui dirigirà el muntatge, tampoc tenien idea de qui és Gay–. En la resposta a per què s’hi presenten el denominador comú és la paraula “aventura”. Bé, i en alguns casos els 80 euros per jornada (dotze hores) que es poden embutxacar.

Res de prova d’aptituds dramàtiques, com alguns es podien pensar, el càsting semblava més un tràmit burocràtic: omplir un formulari, lliurar la documentació requerida i deixar-se prendre unes fotos de cara i perfil (quasi com ser fitxats a comissaria, bromejaven), a banda d’una altra amb les mans aixecades (els del càsting sabran per què).

Algunes preguntes sobre disponibilitat. No sols horària, també si tindrien inconvenient d’aparèixer despullats, en roba interior o de bany a la pantalla. I un detall: tenen un cotxe anterior al 2005? Perquè també el fitxarien: sembla que l’acció que nar­ra Fèlix –argument amb fraus i embolics financers pel mig i poc més se sap– se situa justament en aquella data.

Els germans Jonathan i Raquel es deixaven caure a primera hora de la tarda per la sala llogada per la productora a La Llacuna. Ell havia provat, amb gust, el teatre, justament a l’aula del comú de la capital, i ella diu que li fan “pànic” les càmeres. Sent mestra, podria viure perfectament sense superar-ho, “però no vull viure amb aquesta motxilla”, així que un rodatge és la millor forma de capbussar-se i lluitar a fons.

Tot el contrari és el que exposava Ferran Ruiz: un informàtic aficionat a la fotografia qui ja es va sumar a iniciatives com la foto nocturna de Guinness feta per Carles Domènech al Bosc de les Creus (la intervenció artística de Marc Sellarès al lloc d’un terrible incendi, a Òdena). Si en aquell cas ja va acceptar posar despullat –“sí, fa vergonya i passes fred, però el moment s’ho valia”–, en aquest cas no tindria inconvenient. Acompanyat de la mare, Dolors López, tampoc a ella li suposaria cap problema: “Han dit que seria un nu artístic”. I en l’ocasió excepcional d’un rodatge al país: “Tant de bo se’n fessin més, és una gran finestra oberta al món”. El fill coincideix, i a banda, es confessa un gran fan de sèries com Juego de tronos. “Vaig veure un reportatge sobre el rodatge a Sevilla i vaig pensar que una cosa així s’ha de viure”.

Sonia Benito i Cristina Rodríguez, advocada i dissenyadora gràfica, es presentaven juntes. “Es tracta de fer quelcom de divertit, sortir de la rutina, i de coses així no se’n veuen gaires a Andorra”, deia la primera. “I els diners no van pas malament”, puntualitzava la segona.

En un altre grup, Jesica Álvarez, una argentina establerta al país i que treballa com a farmacèutica. De les que sí han seguit la trajectòria cinematogràfica de Gay. I, per descomptat, Ricardo Darín –“és relindo, no? i rebuen actor”–. Per cert, que és una espectadora que porta molt d’avantatge respecte del públic del país: acaba de tornar d’Argentina on ja va veure Nieve negra, rodada fa uns mesos parcialment a Andorra i que aquí s’estrenarà a l’abril. “Uns paisatges espectaculars. Llàstima que enlloc no es digui que és Andorra.”