“Trobo les arrels al sabor de salnitre o l'olor de pi, no a les banderes”

Macaco recala a l’Auditori Nacional, a Ordino, amb el cartell d’entrades exhaurides. Home de fusió, de bar­reges, d’influències diverses, intenta, diu, que la seva música tingui malgrat tot denominació d’origen, personalitat.

On són les arrels de Macaco?

Quan viatjo per aquests mons i em pregunten d’on soc, jo sempre dic que d’algun lloc del Mediterrani. És on jo trobo les arrels, m’agraden les coses més abstractes: el sabor del salnitre, l’olor de pi, que les banderes. Però com diu la cançó, del mar i la muntanya.

Per què un mico?

De petit la mare em deia mico perquè era molt inquiet i sempre m’estava enfilant als llocs. També per la meva constitució més fibrada i per com gesticulo, la gent em va començar a dir Macaco, i m’agrada. Per una altra banda, és un nom que em porta a somiar en l’essència de les coses, a anar a la llavor.

Ho pregunto a tothom: és possible no fer fusió, fer cap música d’estil pur?

Mai ha existit res pur. Des que l’home és home tot sorgeix de dues persones que interactuen, de dues idees. Ric quan parlen de flamenc pur. Si ve de músiques índies i africanes: totes les músiques són viatges. Sí que és cert que ara la gent es mou de manera més ràpida, es comunica de manera galàctica. Jo des de petit he conviscut amb gent d’arreu.

I el mateix es pot dir de les persones, oi? Pretendre ser ‘pur’ és ridícul.

Les persones som un procés del lloc en el qual hem nascut i dels llocs on anem i ens hi barregem. Evolucionem, és la gràcia de la vida.

Amb aquest missatge, tan clar i que semblava interioritzat, i votem a Trump i Le Pen.

Veig una bogeria intentar que el món estigui dividit en blancs i negres, mentre que els que hi ha enmig són més interessants. Personatges com aquests, el problema és que tenen la poca vergonya de dir certes coses. Hi ha d’altres governants que són racistes, que tenen idees totalment conservadores fins a punts dramàtics, però se les reservaven. Aquests les expressen i sembla que fa gràcia. Hi ha tot un corrent de gent del carrer que pensa: jo també ho puc dir sense pudor, sense amagar-me. I és perillós. Deia un humorista fa poc: por favor, volved a disimular. S’aixequen murs que sols porten més terror i desigualtat.

La música pot fer de ‘gota malaia’ i fer que cali el missatge invers, o no té prou potència?

Molts governants són escèptics envers els artistes. Jo els diria que servim per pujar-los els colors a ells. I si la gent surt al car­rer a donar suport a determinades manifestacions, les coses es poden moure. No citaré les coses en què hem estat involucrats, en temes mediambientals, o el càncer infantil: es van aconseguir molts diners per a recerca, que el govern no volia donar. És a dir, passen coses. No sé en el tema dels refugiats, però al Palau l’altre dia érem 20.000 persones fent soroll a veure si aquests senyors s’espavilen i fan alguna cosa, perquè és molt trist.

Anem al concert: què hi veurem?

És un concert especial. Aquestes actuacions a teatres són coses úniques. A grans festivals toco els temes més up, per fer ballar, corejar. El teatre em dona per investigar altres històries, i la gent sol quedar contenta perquè hi ha temes que normalment no toco en directe. Per descomptat que faré els més coneguts de Macaco, els petits himnes potser, que formen el fil conductor de Macaco, però també hi ha altres moments on despullo l’essència dels temes.

Potser ‘Moving’ va marcar algun tipus d’abans i després? En tot cas, què va significar per a Macaco?

No, realment no. L’adoro, però potser hi ha d’altres temes. Soc un artista de carrera molt progressiva, no d’una única cançó, i que vaig créixer primer gràcies al boca-orella, al qual després es van apuntar els grans mitjans, i em fa molta il·lusió tenir aquests grans altaveus. Però anava a tocar al Brasil, a Japó, i em sorprenia com arribava la meva música, en llocs tan dispars. Amb Ingravito, la primera versió de La mano levantá i Mama Tierra, van explotar d’aquella manera. Va ser un disc de platí sense haver sonat mai als grans mitjans.

Preguntava per ‘Moving’ perquè es va fer servir per a moltes coses, incloses d’indesitjables: se’n va intentar apropiar Falange Española. Com li va sentar?

Aquests senyors no són ni polítics. El PP també es va agafar Seguiremos durant la campanya i era molt irònic perquè abans havia estat com un himne de la sanitat pública. Era fastigós que la fessin servir. Em vaig posar trist, vam intentar parar-ho. Aquells de la Falange només buscaven polèmica: que es parlés d’ells, perquè no pot ser més inversa la cançó. Vam tenir judici, etcètera, però no amb la intenció de treure res: no en vull res, jo, d’ells.

Amb el llistat de gent amb què ha col·laborat, imaginem que és inútil preguntar-li per algú en particular.

Sí, és difícil, com dius. Ara estic acabant una cançó pel tema dels refugiats, Red Alerta, i he convidat el Tote King, un raper; l’Ander de Green Valley, una cantant sahrauí. He col·laborat amb grans músics i grans persones: Youssou N’Dour, Jorge Drexler, el Fito, que és un tipazo.

I de la música dels orígens?

Vaig tenir la sort que a casa el pare havia estat bateria de jazz i la mare, cantant, i potser no teníem una altra cosa, però de discos, moltíssims. Sí que recordo que entre tots hi havia el mestre Bob Marley. Va ser la gran influència, el reggae, amb la rumba mediterrània i llatina i la música brasilera: els pilars.