Rechi està 'on fire'

Divendres a la tarda, el director d’escena andor­rà volava cap a Alemanya, en la vigília de l’estrena de la producció de l’obra de Giacomo Puccini per a la Deutsche Oper am Rhein (companyia que comparteixen les ciutats de Düsseldorf i Duisburg). Un muntatge on Rechi ha treballat, segons va explicar en la presentació del muntatge, “per impressionar i encongir l’estómac”. Després de l’estrena i temporada a Duisburg, l’espera un estiu de luxe, com un dels plats contundents del festival gironí i amb un repartiment que estarà encapçalat per la soprano albanesa Ermonella Jaho (Cio-Cio-San), el tenor nord-americà Bryan Hymel (Pinkerton), el baríton malagueny Carlos Álvarez (Sharpless) i la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert (Suzuki). Es representarà els dies 7 i 9 d’agost, amb l’israelià Dan Ettinger com a director de l’Orquestra Simfònica de Bilbao i amb el Cor del Gran Teatre del Liceu.

“Em fa particular il·lusió anar a aquest festival al qual em sento lligat sentimentalment perquè vaig fer d’ajudant de direcció de Lluís Homar i Calixte Bieito”, explica al Diari. Ara hi va com a director escènic i amb una proposta que converteix l’obra de Puccini “no ja en un drama, sinó en una cosa més desolada, descarnada”, i per això va decidir traslladar l’acció a la Nagasaki de la II Guerra Mundial: el primer acte, als moments previs a l’inici de la conflagració i els dos següents, a una ciutat ja arrasada per la bomba atòmica. En aquesta ciutat en runes la protagonista es dirigeix cada dia al consolat americà, acompanyada del seu fill i Suzuki (la fidel serventa), a esperar el retorn de Pinkerton, l’home que la va abandonar. Situar el personatge en aquest escenari de destrucció és “una manera poètica de mostrar com se sent ella per dins”. A l’assaig general els espectadors li van confessar sortir “amb el cor encongit”. Que és el que volia.

Rechi reconeix que de tant en tant el pica una mica el cuc del teatre, però s’està centrant més en l’òpera, on se sent encantat. “M’he deixat portar una mica i estic content, perquè m’agrada el llenguatge operístic i perquè em permet fer projectes que em porten arreu del món.”

De fet, últimament s’ha passejat de Düsseldorf a Bogotà i els pròxims mesos té espectacles en cartera a Agen (Ariadne en Naxos, d’Strauss) i Bilbao (Il Combattimento di Tancredo e Clorinda, de Monteverdi). Tot i que un dels espectacles ja més avançats és Il trovatore (Verdi), que estrenarà al juliol al Liceu de Barcelona.

‘Los desastres de la guerra’

També dirigir al Liceu li suposa una emoció particular: és el recinte on s’havia foguejat, en qualitat d’ajudant de direcció al costat de Calixte Bieito i amb obres com Wozzeck, d’Alban Berg. La proposta que presentarà (amb estrena el 17 de juliol i nou funcions programades aquell mes) gira al voltant de les pintures de Francisco de Goya, de Los desastres de la guerra. “És una obra que jo veig molt fosca i crec que funcionarà molt bé.”

Voltant pel món d’òpera en òpera, el creador andorrà té temps per fer una ullada al que passa a l’escena del seu país. I celebra els intents d’Andorra Lírica per impulsar una temporada. “Totes les iniciatives han de ser benvingudes, i més en òpera, que sabem que és molt complicat d’aixecar una producció.” Així que, considera, “hauria de comptar amb tot el suport, tant institucional com dels patrocinadors privats”. Al país, puntualitza, hi ha ganes d’òpera i aficionats –“conec molts andorrans amb abonaments al Liceu o al Capitol de Tolosa”–. Cert que als escenaris andorrans només es poden plantejar espectacles de format reduït –no n’hi ha cap amb un fossar per a orquestra, per exemple–, “però amb imaginació es poden fer grans coses”, assegura.