Lladres de guant no tan blanc

El volum és una continuació (amb lapse de quasi una dècada) del On és la calaixera?, també editat per Dalmau i on l’autor analitzava els delictes contra el patrimoni al Pirineu. Ara ho contextualitza, amb dades referents a tot Catalunya –on conclouen que hi ha una mitjana de deu fets l’any, si més no, de deu coneguts– i conclou que no és una zona que es vegi particularment afectada. “Com a mínim dels fets que tenim constància”, puntualitza, perquè sovint es queden sense denunciar: és el que en diuen la xifra negra. Per què? Causes diverses, entre les quals que els delictes contra el patrimoni “generen una alarma social inferior a d’altres, o sovint queda una mica difós qui ha de denunciar”.

Ara bé, si al Pirineu semblaria que el nombre està per sota de la mitjana, a Catalunya, en canvi, hi ha hagut fets molt sonats. Començant pel robatori del Beatus de Lièbana, del qual el 2016 es van complir els vint anys, fet que Campillo i Romero repassen al volum. Una història amb final quasi feliç (el valuós volum del segle X es va recuperar, encara que mutilat, i l’autor principal encara corre lliure) i d’aires cinematogràfics. Els lladres es van endur el llibre del Museu Diocesà entrant en horari d’obertura al públic i amb un mètode tan poc subtil com immobilitzar la vigilant amb un esprai, i, amb el còdex a les mans, van fugir en direcció al túnel del Cadí. En arribar, el van amagar a prop –“segons la llegenda urbana, cap d’ells no disposava de diners per pagar el peatge”– en espera de lliurar-lo a qui havia encarregat el robatori. Les traïcions entre els membres de la banda van facilitar a la guàrdia civil la detenció de tots ells.

Una postal des de brasil

El punt negre de la rocambolesca peripècia: el principal acusat va aprofitar un permís penitenciari per fugir. I més suc per a la trama: un despreocupat ciutadà corrent va patir un ensurt en ser detingut en un aeroport en ser confós amb el líder del robatori, que s’havia apropiat de la seva identitat falsificant la documentació. Del lladre, doncs, conclouen Campillo i Romero, “en sabem poc, ni tan sols el seu nom”; però sí que va posar rumb a Brasil “des d’on va enviar una postal de record a les autoritats penitenciàries” com a punt final de la història.

I si aquest és un dels robatoris més novel·lescs, la comarca de l’Alt Urgell també compta amb un punt negre, una víctima freqüent dels malfactors: el jaciment paleontològic de Coll de Nargó. Primer amb un robatori –afortunadament resolt amb la recuperació de la peça– i més tard amb la destrucció d’una niuada de dinosaure: setanta milions d’anys havien sobreviscut perquè algú sense cap escrúpol els destruís en una sola nit, el març del 2013. Dos fets que posen el pèl de punta a l’arqueòleg. En el primer cas, per la pràctica impunitat que sembla desprendre’s de la simple sanció de noranta euros als autors del primer fet. “Em fa l’efecte que aquí hi va haver alguna cosa que no va funcionar bé, i no pot ser que els responsables d’un fet com aquest hagin marxat de rositas”, s’exclama. En el segon cas, l’acció amenaça de sortir encara més barata: de moment no hi ha ningú imputat, si més no, que hagi transcendit, res més enllà de sospites.

El volum, a banda de repassar fets, perfils dels autors –“res de glamur, cap d’ells no es cor­respon amb la figura del dandi”– i analitzar la legislació espanyola, entra en altres aspectes, com la comercialització de les peces espoliades.

Andorra, lloc complicat

Girona, especialment en les zones a tocar amb França i gràcies a les bones vies de comunicació, es va convertir en una de les vies preferents de sortida del material robat, detallen al llibre. En canvi, argumenta Campillo, que a banda d’arqueòleg té formació en seguretat, en opinió seva Andorra seria un “lloc complicat” per a lladres de patrimoni, que tindrien “dificultats per moure’s amb discreció” i “geogràficament molt complicat” per sortir. Ni tan sols, apunta, “em consta que sigui cap lloc utilitzat com a centre de redistribució, si més no que jo sàpiga”.