Una font funesta i altres llocs

És una feinada del dimoni”, confessa l’autora de Toponímia de la Vall d’Ordino. Llorts i el Ser­rat, segon volum de l’obra que es va començar a publicar el 2008, centrada en els noms de lloc de la Cortinada, Arans i l’Ensegur, i la que confia que sortirà a la llum d’aquí a un parell d’anys, per completar el recorregut, que en aquest cas anirà pel poble d’Ordino, Segudet, Ansalonga i Sornàs. Una tasca ingent, començant per les enquestes sobre el terreny, les entrevistes personals realitzades –una de les feines tècniques en què va comptar amb l’ajuda de Sandra Mas–. Però una feinada necessària, adverteix Rabassa, perquè més enllà de la toponímia el que reflecteix l’estudi és “la parla andorrana”, formes lingüístiques, expressions, paraules que van desapareixent amb aquells que les pronunciaven i de les quals Rabassa deixa constància tant en el glossari que incorpora el volum com en la transcripció dels testimonis, recollits sense normalitzar.

Rabassa s’ha trobat en les transcripcions de les entrevistes termes que, admet, han estat un trencaclosques i als quals només pot atorgar un significat a partir del context. Abarrendar va ser una de les paraules que li va sortir al pas inesperadament: presumeix que vol dir tirar. I algú li va parlar “d’un gran tualto”, paraula mai sentida per ella abans i que tradueix com a tumult, rebombori. Entre les sorpreses lèxiques també hauria ensopegat amb un astibancot: després de donar-hi voltes, suposa que era una forma de dir ximplet. Amb un engalze, al qual dona el sentit de tall, ranura. O amb algú que deia de les truites que “gariben als nostres peus”, és a dir, que jeien per terra.

Que les paraules no morin

Tot un lèxic particular que la filòloga confessa que desconeixia fins al moment. I aquest és un dels quids del treball, assegura, fer que aquestes paraules no morin del tot. Alguns queden petrificats als topònims –la part de la llengua que evoluciona més lentament, recorda–, com seria el cas del bosc de la Rebollissa, al Serrat, on reboll substitueix els avui dia més usuals alzina o roure. “Són paraules lligades a un medi de vida, a un entorn, i sovint les noves generacions les han deixat de pronunciar perquè no estan lligades a la vida moderna”, apunta Rabassa. Hi ha encara qui les empra? “Potser els últims que les deien han anat morint, potser alguns descendents encara les fan servir; per saber-ho hauríem de fer noves enquestes, més feina que ens queda per fer.”

El gros del treball està centrat en la toponímia. Que reflecteix els accidents del terreny, la geomorfologia o en alguns casos històries reals (si més no, d’aquelles que es transmeten en el boca-orella com a verídiques). Seria el cas de la Font de l’Home Mort. Algú, explica la veu popular, hi hauria arribat exhaust i acalorat després d’una llarga caminada i en beure d’unes aigües tan glaçades hauria perdut la vida. “Aparentment va ser un fet real, si més no, quan m’ho van explicar no van dubtar ni un segon”, recorda Rabassa.

La major part de la toponímia, no obstant això, és descriptiva, fa referència a les característiques del ter­reny i al clima i com actua sobre la terra. A les valls estudiades, de forma singular, a l’aigua i als llocs on ha deixat empremta, particularment amb esllavissades. Seria el cas de les terres de Call del Brossós, on Brossós parla del metabosc molt espès i per a Call Rabassa proposa que es refereixi a Casa Call o bé un mot que fa referència al lloc per on passa un riu o torrent molt engorjat. A Andorra, recorda, trobem el mot callissa associat habitualment a camins que discorren per antics cursos de torrents abandonats o cursos intermitents situats en els cons de dejecció de fons de vall i, per tant, situats en zones de risc per corrents d’ar­rossegalls o avingudes torrencials.

Tres-cents i un escaig molt llarg de topònims discorren per aquest volum, amb continuació promesa.