Un país lluny del rosa

A Forcada, membre d’aquesta joveníssima fornada de cineastes voluntariosos que està apareixent al país, li interessa molt menys la ficció que la realitat, i aquesta, vista amb un prisma crític, combatiu. Ho va demostrar amb Andorra. Trinxera, que va estrenar a l’estiu, i ho vol tornar a exhibir amb Principis, documental que surt de la trobada amb un altre jove mobilitzat, Toni Fernández Ortega, convertit en protagonista de la peripècia cinematogràfica, documental ficcionat que explica com lluita per tirar endavant quan les coses no es posen ben bé de cara. Fernández Ortega, músic que apunta cap a l’excel·lència i cec des de ben petit a conseqüència d’una malaltia, s’ha trobat als vint-i-escaig anys de vida amb una paradoxa: “Estic estudiant i necessito uns diners, no per caprici, sinó perquè els necessito, però com que tinc capacitat laboral no me’n donen, però tampoc no puc trobar una feina perquè no puc integrar-me en un programa d’ajut al treball perquè estic estudiant.” Voilà, el peix que es mossega la cua, resumeix el jove guitarrista i pianista.

És un punt de partida perquè Forcada analitzi una Andorra gens rosa, en un to que es mou entre la denúncia i la ironia: les imatges promocionals d’Andorra Turisme o aquell cavall negre que galopava cap al desastre apareixent aquí sota un prisma ben diferent de l’inicial. “Moltes parts del documental juguen a això, a la paròdia, un pèl naïf si voleu, però per deixar clar que aquest on vivim no és el país que venem cap enfora”, explica Forcada.

Matisar la realitat

I per què el cas de Fernández Ortega, justament, per explicar-ho? “Era una bona manera de completar i matisar la realitat que ens volen explicar”, diu. Si més no, això és el que va començar a pensar després de trobar-se tots dos, com correspon al jovent, una nit de copes. “Jo sempre he dit que el cinema pot divertir, però no pot viure d’esquena a la realitat”, conclou el realitzador.

Si Fernández Ortega és l’eix del relat –que serveix, de pas, per fer palesos els problemes de la seva generació–, pel treball desfilen altres personatges: el testimoni del germà del protagonista, o la visió política que aporta Pere López, o alumnes de l’Escola andorrana, a banda d’un seguit d’actors improvisats que protagonitzen algunes de les historietes ficcionades que inclou el treball audiovisual.

Forcada, amb els estudis de cinema recentment acabats –a l’escola barcelonina Bande À Part, la mateixa d’on va sortir Àlvaro Rodríguez-Areny, qui va portar Wolves a Sitges–, presenta a Principis un documental de factura absolutament casolana, on la manca de recursos ja li va bé a l’estètica “primitiva”, diu, del producte. “Però sempre he defensat que si no pots fer una bona pel·li amb una càmera barata tampoc no la faràs amb una de més cara”, argumenta.

Estrenar, un problema

Una altra cosa és aconseguir estrenar els productes i que arribin al públic. “Sé com fer cine, com rodar una pel·lícula o escriure un guió, però el tema comercial se m’escapa”. Aquest, de moment, es podrà veure a La Fada Ignorant.

La peripècia del músic que vertebra el relat és personal, però es pot llegir al mateix temps com la peripècia de tota una generació de joves que busca el seu lloc. Com la peripècia de Forcada mateix, cercant un lloc en el difícil món de l’audiovisual, on es troba en situacions complicades. El passat estiu, relata, ell i un grup de companys es van quedar penjats a les Canàries sense bitllet de tornada ni allotjament: van patir un malentès amb el productor del treball que estaven rodant i van quedar fora de l’equip. “El pitjor és que vam sentir que ens robaven la feina, no vam cobrar però vam aprendre moltes coses”, es resigna Forcada. Qüestió de superar-ho i treure’n partit: van trobar qui els acollís i, tancats en una habitació durant tres dies, van parir un guió.