El decorat d'una gran gesta

El film, que divendres va arribar a la cartellera del país com a altres més de 250 sales de l’Estat espanyol, recupera la història real de Ramón Arroyo, un pare de família a qui diagnostiquen esclerosi múltiple i a qui diuen que en poc temps no tindrà autonomia ni per caminar cent metres. Ben al contrari, el protagonista –encarnat a la pantalla per Dani Rovira, a qui secunda Karra Elejalde– s’entesta a participar en la duríssima triatló Ironman, a la localitat costera de Calella –la mateixa que Rovira va provar quan va acceptar el paper–.

El director, que anteriorment havia signat el documental Món petit, volia fer “quelcom que toqués la gent, quelcom que servís per alguna cosa”, explica Steinbrecht. I justament aquesta visió va fer decidir la directora d’art andorrana a enrolar-se. En aquest cas, amb la seva parella, Xavi Giménez, en la fotografia.

El primer que van fer, recorda, és anar d’espectadors a la competició. “Vaig pensar que és increïble, al·lucinant, el que la gent pot fer”, tot i que ja d’entrada va tenir clar que reproduir-ho en la pantalla seria “un mal de cap”. Al voltant de 2.600 esportistes participant en la competició no és tasca fàcil de traslladar. ­Sobretot perquè de seguida van aparèixer contratemps: la competició és propietat d’una empresa nord-americana, que es va negar a cedir els drets per reproduir noms, logos, etcètera. Van col·laborar en altres àmbits, com la gent de Calella, recorda Steinbrecht, però pel que fa al grafisme, el van haver de crear tot de nou. I encara que els van cedir algunes imatges de la prova real per incloure al film, van haver de vigilar molt que no apareguessin els logos reals.

Per la resta, en molts dels plànols van rodar amb dos-cents atletes reals que després es van multiplicar digitalment en certs plànols. Les grans mentides del cinema.

Amb tot, bona part de la història transcorre a l’interior d’un pis. “Però no hi ha cap casa on poguéssim rodar amb comoditat durant tant de temps, així que encara que no ho sembli tot el pis està construït de nou”, un gran plató de 300 metres quadrats situat a Sant Just Desvern. “I encara semblarà que no he tingut cap feina!”, s’exclama l’andorrana per, a continuació, explicar que així, de fet, és com ha de ser: malament si en una pel·lícula els decorats sobresurten massa, és aleshores precisament quan la feina no ha estat ben feta.

Per cert, que entre les experiències recents d’Steinbrecht hi ha un altre títol, El rei borni, de Marc Crehuet, que passarà aviat per les pantalles del país, en aquest cas a la programació del Cineclub de les Valls (el dia 16). “És un projecte en què vam participar amb la meva parella tant com a tècnics com a productors executius”, explica, és a dir, un projecte en què es van mullar bé, perquè vam invertir els sous i van treballar sense cobrar.