“Dir que Cervantes era valencià és un altre deliri d'aquestes ments”

ramon Fontserè (Torelló, 1956), actor d’Els Joglars des de principis dels anys vuitanta i director des de fa més d’un lustre, pujarà dijous a l’escenari del Teatre Comunal per protagonitzar l’obra El coloquio de los perros, tercera peça cervantina que assumeix la companyia.

Podem sentir la temptació de pensar que Cervantes no és actual. Desmenteixi-m’ho.

Sí que és actual. Cervantes, com tots els clàssics, fan unes observacions tan magnífiques sobre la condició humana que no perden vigència. Com passa amb Montaigne o Sèneca.

I costa que el públic ho entenguem?

A una obra de Cervantes pot passar de tot, com que els gossos parlin. A Cervantes el Walt Disney no li toca vores, vaja, perquè al segle XVII ja feia parlar els gossos. A El coloquio de los per­ros hi ha les observacions d’uns gossos que ens descobreixen la realitat de les coses, les misèries humanes. Un retrat de la societat del segle XVII que és perfectament actual.

En algun lloc es parla dels robatoris dels comissaris “‘de cuya administración fiel se fiaba el rey’”. Miri que em sona.

Sí, i tant. Ara tenim internet i l’AVE però els vicis de l’home són els mateixos.

I quan la interpreta pensa allò de com més miro els homes més m’agrada el meu gos?

Vaja, no. En això de la dèria pels animals hi ha una certa exageració, amb aquesta moda de les mascotes ja hi ha una certa patologia. L’animal és un animal: s’ha de tenir fair play però no es poden equiparar amb les persones. Els gossos del text reivindiquen la seva condició.

Què li sembla això que Cervantes hagués estat un tal Servent valencià i el Quixot s’hagués escrit primer en català?

Doncs el mateix que a vostè, m’imagino: que és un deliri, un altre deliri d’aquests. No m’ho crec en absolut. Tot això forma part del deliri d’aquestes ments i no té cap importància.

‘El coloquio’ va ser la primera obra que va dirigir per a Els Joglars. Per què Cervantes?

És el tercer espectacle que fem de Cervantes. Havíem fet El retablo de las maravillas i el Quixot. Cervantes és un home que ens agrada molt perquè té sentit de l’humor i perquè és un gran observador. Ens agrada molt.

I quina empremta vol posar sobre la companyia?

Els Joglars seguirà sent el que sempre hem sigut. Jo vaig viure una època magnífica, he de dir que pràcticament vaig viure la utopia, i el que vull és continuar amb això, fent allò que ens agrada més: fer teatre i fer-ho a la nostra manera, com en aquells anys en què ens ho vam passar tan bé.

Com s’aconsegueix apuntalar una companyia perquè duri més de cinquanta anys?

Doncs jo crec que amb treball. No hi ha res més. I no hi ha més remei, més secret, les coses no vénen per ciència infusa, vénen perquè hi ha feina, una obsessió, una il·lusió, una passió per viure el joc del teatre, per entendre el joc del teatre. Nosaltres considerem que el joc és el rei del teatre. De fet en francès i anglès ja és jouer i play. És a dir, els actors juguem a ser uns altres. Com deia Mastroianni, com els nens jugant a indis i vaquers, que ho fan amb tota la passió, la mateixa que nosaltres mantenim. Però amb un treball seriós, meditat.

Recordi’ns quan es va incorporar, al 1983.

Van fer un càsting i jo em vaig apuntar perquè era una companyia estable i que viatjava, i jo era jove i volia veure món i lligar. Pensava estar-m’hi un any i miri, més de trenta anys de tant com em va apassionar des del primer espectacle, Teledeum, que va remoure aquella societat que sortia del franquisme, que va provocar molta polèmica.

Es feien misses de desgreuge.

I atemptats i atropellaments i apunyalaments, ens descargolaven les rodes de la furgoneta... Però també hi havia gent que ens donava molt de suport. I nosaltres érem joves i inconscients.

Els Joglars es fica a molts jardins. Joves o no, els va la marxa.

No (riu), la marxa... El teatre és un espai de llibertat, on no hi ha normes, no hi ha lleis, una manera civilitzada de protestar.

Vostè ha fet de Pujol, de Pla, de Dalí, de Galileu. Li ha quedat quelcom?

No. No voldria ser com el Weissmuller, que va acabar fent de Tarzan al jardí de casa. L’actor, deia Diderot, crec, és com un calaix, que s’omple i es torna a buidar. Aquell joc que li deia. Pla i Dalí, o Galileu m’han interessat molt. Jo abans ja interpretava molt Pla i en sóc un gran lector, m’agrada com vivia, era un gran observador, irònic, sensual.

Parlant de sensualitat, va aconseguir lligar com volia?

Bé, home, es fa el que es pot, eh! Però bé, són coses que es diuen perquè sembles que fas les coses per raons profundes i no, són motivacions totalment normals i procaces com aquesta.

L’actualitat d’Espanya i Catalunya li inspira drama o comèdia?

Hi ha un quadre de Dalí, La persistència de la memòria: sempre estem així, la història és la mateixa des d’Alfons XIII i la cosa ja estava liada. Ara s’aprofita la conjuntura perquè torni a sortir i aleshores es divaga, un problema etern que sembla que no tingui solució. En algun moment es tocarà fons, suposo. No sé. Amb el govern que tindrem tornarem a ser-hi, uns amb els seus deliris i els altres amb la postura assenyada, lògica, de la Constitució, etcètera. Camins llargs. A veure.

Ara li respondré jo una pregunta que feia vostè: tot això qui ho pagarà? Doncs nosaltres, els de sempre.

És clar.