Lluís Cartes, cínic i circense

Cartes es confessa un enamorat del circ, de sempre. I aquest disc li està sortint circense i cabaretesc, si més no en la primera part, per on es deixaran sentir tota una sèrie de patrons rítmics fins ara inexplorats en la seva música en solitari, del pas doble al swing, la marxa o el bolero, “sempre amb un punt de risc i experiment que em diverteix”. La part més pop, amb tocs de nostàlgia –“i sense deixar de banda el rock, que és d’allà on vinc”– queda per a la segona part del disc.

El país dels nans cabuts –porta més d’un any treballant-hi– recull composicions, diu, que no han estat fetes expressament per ser un nou disc, sinó que reflecteixen les experiències viscudes des del tercer disc, Carenant l’absurd. “Sempre tinc temes guardats a la butxaca.” Aquí, el grapat de composicions que havia anat escrivint des del 2011 s’han aliat per plantejar una reflexió sobre aquesta societat “on ens ha tocat viure i que no sabem del cert cap on va” i on “tots dubtem, cada dia, de la repercussió, els efectes, de la nostra conducta”.

Però la reflexió li està sortint amb punts de cinisme, de sàtira, “que són la millor forma de posar el dit a la nafra i ser crítics amb nosaltres mateixos”. Així que pel disc que té a la cuina desfilen títols com Em vaig confessar –“ja us podeu imaginar del que parlo”–, o Flirts a la rima que inventa sense solta ni volta, Pots tapats, podrits i bruts o Nens de masia. I algun on envesteix contra la “gent que em diu com he de fer les coses perquè l’immobilisme segueixi sent latent, parant una emboscada al progrés”.

I parlant de progressar, a l’àlbum Cartes confia exhibir una evolució musical. “Tothom canvia, no ens podem estancar en un sol front”, adverteix. Tot i que de gustos i opinions n’hi ha tants com caps pensants, així que admet que “hi haurà qui pensi que és una evolució i n’hi haurà qui ho vegi com un retrocés, tot depèn de la ment, l’ull o l’orella que ho escolta”. Del que està segur, afirma, és “que la màgia de la música és precisament això que diu un músic amic: ‘Ante todo, la sorpresa!’”

El país dels nans cabuts és un disc on Cartes ha estat una mena d’home orquestra que assumeix pràcticament totes les tasques: producció, enregistrament, bateries, baixos, guitarres, pianos, acordions, programacions, percussions i veus. Així que no és estrany que reconegui que el disc “ha costat però per fi l’hem acabat”.

Encara que sol, sol, no ho ha estat. Ha tingut un grapat de col·laboradors: Pep Bordas (“un referent per a mi en la producció”), aportant “tocs màgics” de clarinet. Oriol Vilella, “per descomptat”: és company de files a Hysteriofunk i un dels Fluxes que solen acompanyar-lo (batalles personals a banda). També esmenta Marc Prat al contrabaix i Ignasi Sánchez a la mandolina. Quim Kato Puigtió (Blaumut) li ha fet “unes mescles brutals” i la masterització li ha fet Juanjo Muñoz (membre de Gossos).

A banda, Martí Torras –“director teatral i bon amic”– signa la il·lustració de portada. “En ròtring, que els més joves no sabran què és” i que ha sabut “plasmar el peculiar món dels nans cabuts”.

Entre poesia i simfònica

El disc s’ha cuinat a foc lent. Però és que el cantautor i percussionista l’ha anat compaginant amb els diferents projectes amb què sempre està immers. Ara, per exemple, va de gira amb Amor fora de mapa, un projecte que mescla música i poesia, amb el novel·lista i professor sabadellenc Roc Casagran, Borja Penalba i Mireia Vives. I el 5 de novembre estarà a l’Auditori barceloní amb banda de rock orquestrada per Marc Parrot i formació simfònica –l’OBC–, en un espectacle per celebrar els 25 anys del Club Super3.