Esperant el veredicte del públic

La desconnexió entre l’home actual i la natura, l’excés de soroll que, no obstant això, provoca incomunicació, un món ancestral que desapareix. Les propostes de Jordi Casamajor, Eve Ariza i Zoe en la carrera cap a la Biennal de Venècia del 2017 plantegen reflexions quasi coincidents. S’acosten en el discurs. No en les formes. Com es pot veure ja a la sala d’exposicions del Govern, ArtalRoc, en una mostra que exhibeix maquetes, parts parcials de les instal·lacions i vídeos del procés de producció i que es podrà veure fins al 23. Una mostra, va reiterar la ministra de Cultura, Olga Gelabert, que és “la manera més lògica, transparent i efectiva” de transmetre a la ciutadania el procés de selecció de l’obra que finalment representarà Andorra a una de les fites de l’art contemporani. I que també hi pugui dir la seva. La decisió final, però, serà dels comissaris, Míriam Ambatlle i Javier Balmaseda, i es coneixerà la setmana vinent.

“Estem reflexionant molt, és una tria complicada, on no sols valorem l’aspecte visual, sinó també el concepte i la relació de la proposta amb l’estat actual de l’art contemporani”, va explicar Ambatlle en el transcurs d’un vernissatge que va aplegar un públic nombrós, pràcticament el qui és qui de la plàstica al país.

Casamajor exhibeix una part dels animals fantàstics que integren Omphalos. Al pavelló, si hi arriba, n’hi haurà mig centenar; aquí se’n poden veure aproximadament una desena. Tots girant al voltant del centre cerimonial –l’omphalos, paraula grega, que li dóna títol–, que en aquest cas l’artista considera que és un déu industrial. El bestiari imaginari de Casamajor (realitzat amb fang i completat amb elements de la natura: branques i arrels recargolades, queixals i calaveres d’animals desenterrats al camp) planteja una dialèctica, diu l’autor, entre un món que guanya i un altre, l’ancestral, que desapareix.

Si en canvi és la proposta d’Eve Ariza l’escollida, serà el silenci, amb prou feina trencat pels Murmuris que donen títol a la instal·lació, el que se sentirà al pavelló ubicat al Palazzo Ca’Cappello Memmo. Ariza vol recobrir amb nou mil bols de fang les parets de l’espai. Argila rosa cuita a mil graus. Per què bols? Perquè és una forma ancestral, la primera que va produir l’home. Tot i que ella accidenta el torn voluntàriament perquè cada peça sigui diferent de l’anterior. Després, convida l’espectador a apropar-hi l’orella i sentir els murmuris a penes audibles, un xiuxiueig amb el qual recordar-nos el caos, el soroll continuat enmig del qual es desenvolupa la vida a la societat actual. Vol, adverteix, “que aprenguem a escoltar, vull la sublimació, la contemplació”, aconseguir aquest rabeig de pau en un lloc amb tantes imatges com és Venècia.

El tercer projecte, Lost Origin, també proposa “un crit”, afirma Zoe, contra “l’estoc humà fallit” a causa “d’un ús exacerbat de la tecnologia”. El projecte és “una crítica contra l’entorn tòxic que ens aparta dels ancestres” i provoca “el disfuncionament del cos humà”.