“A Venècia hem de ser impactants i quedar-nos a la memòria”

Míriam Ambatlle (Andorra la Vella, 1990) serà sens dubte una de les més joves comissàries responsables de pavellons la propera Biennal de Venècia, l’estiu vinent. Una oportunitat inesperada i que, reconeix, només li pot oferir un país de les dimensions d’aquest.

Com li va arribar el projecte a les mans?

Jo havia acabat els màsters [a la Sorbona parisenca i a la galeria Christie’s de Londres] i aquí buscaven algú nou per al comissariat, en substitució d’Henri Périer. Volien algú d’aquí, aquest havia de ser l’any dels canvis. I sóc aquí, amb Javier Balmaseda al costat, fet que trobo molt interessant, que hi hagi un artista al comissariat: a banda d’estar molt de moda, permet que parlem amb els artistes de tu a tu, i entre nosaltres hi ha un intercanvi molt fructífer.

Amb Périer segueixen en contacte?

Sens dubte. Ell és com un Papa en el món de l’art. I amb Balmaseda es porten molt bé. Ara, per exemple, han estat junts a Corea.

Parli’ns de la seva trajectòria prèvia.

Vaig fer els estudis [Arqueologia i Història de l’Art] a París i un màster en gravat contemporani, també a la Sorbona. Després vaig fer la meva tesina sobre la galeria parisenca on treballava, la de Michèle Broutta, que és la meva mentora, qui m’ho ha ensenyat tot sobre el comissariat, la idea de l’espai i com relacionar-hi l’obra, i el tracte amb l’artista: com ser propera a ells, com interessar-se pel que volen transmetre, que l’art no és simplement un negoci.

També va col·laborar a Christie’s.

Hi vaig fer un màster i unes pràctiques, un lloc on s’aprèn molt sobre el món de l’art i on fas molts contactes, que ara em serviran per a la Biennal. I on també vaig conèixer una noia irlandesa amb arrels kurdes amb qui estem posant en marxa un projecte, Crux, que és un col·lectiu de joves comissàries amb què pretenem organitzar exposicions arreu. Començarem previsiblement per Barcelona, però segur que arribarem a fer coses a Andorra.

És un món dur per als joves?

Encara estic molt il·lusionada, possiblement perquè no he vist encara tota la realitat. Però segurament és el que passa en qualsevol altra professió. Crec que en el nostre camp hi ha moltes oportunitats. Només has de saber buscar-les.

Per què es volia dedicar al món de l’art?

Ho tenia molt clar des de sempre, o l’art o la música, tot i que no em ve de família precisament: els pares tenen formació en Dret i tinc un germà enginyer. Però m’explica la mare que ja amb quatre anys vam fer un viatge a Florència i em vaig quedar bocabadada davant el David de Michelangelo.

Anem a la preparació del pavelló andorrà a la Biennal. Com avança el treball dels tres artistes que competeixen [Eve Ariza, Jordi Casamajor i Zoe]?

Avança bé, estan avançant bé, tenen encara un mes per acabar la maqueta i el que necessitem per mostrar al públic a Art al Roc de què van els tres projectes, encara que no estaran acabades les obres. Cada projecte està evolucionant i els artistes hi han ficat tota la passió i tot el cor, tots tres ens sorprendran.

Mostrar els projectes és una manera d’intentar aconseguir que el públic del país s’impliqui en la Biennal, se la faci seva, oi?

Sí. També voldríem fer alguna visita als tallers, que per la mida no seran cent persones sinó una quinzena o així. I organitzarem una visita dels batxillerats artístics dels tres sistemes.

Quins són els objectius amb què Andorra s’ha de presentar a un lloc com la Biennal?

Volem que la gent vegi els mèrits dels artistes nacionals, que tenim un pes en l’art contemporani, com vam veure amb Balmaseda, que a partir també de la Biennal ha estat fent moltíssimes exposicions, des de París fins a Corea.

I el país pot estar convençut que hi ha nivell?

És cert que hi ha tendència a pensar que no i s’ha de canviar, en tot el que és la creació, sobretot dels joves andorrans que fan no sols arts plàstiques, sinó que estan al sector audiovisual o que fan il·lustració. La Biennal serveix per demostrar que som petits però podem mostrar la creació que hi ha al país. Hi ha tendència a pensar que en un país petit només es fa artesania, no art contemporani, i no és així ni de bon tros, en el nostre cas, aquesta és la quarta edició i no se’ns acaben els artistes. Hi ha propostes i hi ha ganes.

Per què és important que un país produeixi art contemporani? Per què al públic ens ha d’interessar?

Perquè parla de nosaltres com a societat, d’una humanitat que avui en dia viu interconnectada i amb molts fronts de fricció i l’art ens ajuda a entendre’ns.

Què ha d’exhibir Andorra a la Biennal? L’any de Balmaseda Périer buscava l’espectacularitat i la va trobar. És el camí?

Hem de ser impactants, hem de buscar alguna cosa que es quedi a la memòria. Balmaseda al seu moment ho va aconseguir i això és el que tornem a buscar.

I les crítiques?

Les crítiques també estan bé. Tot el que sigui promoció ens està bé.