La família retaulística i un més

cinc de les deu funcions programades fins al 7 d’agost –les altres, com habitualment, serà Joan Aixàs– Ramon Ribó encarnarà l’emblemàtic bisbe arquitecte, constructor i guerrer. És així com li va dibuixar el personatge en Joan Hernández, un altre alturgellenc que corre habitualment pel món teatral del Principat (actualment és codirector de l’Escena Nacional) i que enguany assumeix per segon cop consecutiu la direcció del tradicional muntatge. El segon any, diu, que se suma a la “família retaulística”, a la que ha incorporat també Ribó. Per què el va cridar? Perquè ja havien tingut ocasió de treballar junts: Ribó, que es guanya les garrofes al sector bancari, forma part de la companyia massanenca Assaig 9, que va cofundar fa ara deu anys. El coneixia i va pensar que el paper li convenia: “Jo volia algú amb una certa experiència i ell, a banda, té un bon control escènic i una veu amb força, potent, i amb molt bona dicció”.

A Ribó li va semblar un repte interessant, “tot i aquest text en vers i en català del catapum, on t’ho has de pensar molt per saber què estàs dient”, admet. Però encantat, tot i els nervis previs a l’estrena d’aquesta nit, a les deu, i les funcions que té per endavant. Dilluns, per cert, amb música en directe a càrrec del cor Caterva, i en totes les funcions amb la interpretació del cant de la Sibil·la. Precisament, el fet que siguin tantes les funcions previstes fa necessari, va recordar Hernández, que hi hagi dos actors per al paper: que cap imponderable no obligui a suspendre cap representació.

La sotana i el bàcul pesat

Tornant a Ribó, text a banda, un altre dels aspectes feixucs del paper és l’aparatós vestuari, “amb aquella sotana immensa i el bàcul, tan pesat i que has de vigilar constantment com el portes”. Amb tot, troba tota l’experiència molt “divertida”. Que és el que busca en el teatre. Havia fet alguna cosa de jovenet, a la Seu, on ara tanca el cercle. I, de pas, es posa al dia amb el Retaule perquè, confessa, mai no l’havia presenciat. Un deute pendent que ara paga. “Això del teatre em permet desconnectar de la vida real, ser un altre, gaudir d’un ambient especial, fins i tot dels nervis previs a la representació, que després queden compensats en veure que tot ha anat bé”, explica.

“És bonic tornar a casa”, diu de l’experiència que viu al Retaule des que van començar els assaigs d’un espectacle multitudinari: incorpora al voltant d’un centenar de figurants. Que és on es recolza una de les dificultats de la direcció, i reconeix que l’assumeix. L’any passat es va esforçar a “entendre bé tot el funcionament d’un equip tan gran, quan em vaig adonar d’on m’havia posat, perquè pensem que estem parlant de quadres molt grans”. Enguany, més tranquil, però amb el nou repte “d’oferir quelcom de nou alhora que has de respectar l’essència i tradició” d’un espectacle que es representa des del 1957. És a dir, bromeja, “que penso que encara no seria el moment d’introduir-hi el heavy metal”, que és un dels mons que coneix bé després d’haver tocat molt temps en una banda, Inordem.

Deixant la música metal per a un altre moment (per a mai, més aviat: que ningú no s’espanti), s’ha concentrat a “treballar les transicions entre quadre i quadre, sent respectuós amb la música que van triar en el seu moment però que no sigui cap obstacle per al ritme de l’obra”. D’altra banda, ha de conjugar el respecte al que als anys cinquanta va ser un espectacle punter de llum i so amb el fet que el públic actual ja està habituat a propostes molt més evolucionades en aquest terreny. “Però penso que també és bo veure coses que tenen l’essència d’ahir, té la seva gràcia”.

Hernández és un altre alturgellenc de bressol que paga el deute de no haver presenciat mai abans la representació. “És com als Pastorets, normalment connectes a través de la família i l’entorn”. El teatre aquí, recorda, “té una funció social, és teatre del poble”.

UNA OBRA A PUNT DE FER SIS DÈCADES

Al 1957 es va representar per primer cop el muntatge, una iniciativa on va tenir molt a veure l’intel·lectual Esteve Albert, aleshores instal·lat a Andorra. La seva capacitat d’engegar muntatges escènics populars amb pocs recursos està al dar­rere d’aquesta proposta que s’ha mantingut al llarg de pràcticament sis dècades. Tot i que amb algunes llargues aturades, fins que al 2004 es van recomençar les representacions, des d’aleshores sense interrupcions. Com en els primers anys, l’obra segueix mobilitzant un gran contingent de ciutadans de la Seu.