Arribada especial i emotiva de la flama del Canigó

Sovint ens pregunten què sentim els fallaires, doncs és això, el que sentim”. Santi Sánchez, president de l’Associació de fallaires d’Andorra la Vella, es referia a l’emoció que va entretallar la veu i finalment fer callar Gisela de Haro, en agafar el relleu com a fallaire menor. L’acte d’arribada de la flama del Canigó a la plaça del Consell va tenir ahir un sabor molt especial, el de ser el primer any que la festa se celebra després d’haver estat inclosa a la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco. Una festa que els avantpassats celebraven per “evitar les tenebres sobre el món”, va llegir la subsíndica, Mònica Bonell, en el parlament institucional. Una tradició que ajuda Andorra a recordar que “si ens veiéssim des del cel veuríem que com tots els pobles del Pirineu, també nosaltres som un poble de muntanya”.

Al nou fallaire major, Albert Roig, també el va vèncer l’emoció, manifestada en la forta abraçada amb el predecessor i no en la locució, perfecta com el professional del micro que és. La festa, va dir, s’ha de preservar “perquè mostra la idiosincràsia del país i demostra la cohesió existent, sigui quin sigui l’origen i la ideologia política”. L’obligació dels fallaires (i dels no fallaires) a partir d’ara és “divulgar aquesta festa en cada fòrum on puguem ser presents”.

Ser agraïts i ben parits

Com que “ser agraït és propi d’un tio ben parit i jo ho vull ser”, va afegir, ell ho va ser amb qui el va ensenyar a rodar una falla, Fali de Haro. I l’associació va voler ser ben parida amb qui els va conduir cap a la nominació, Joan Reguant, coordinador de la candidatura, a qui van retre l’homenatge de l’any.

Abans, Teresa Cabanes, presidenta del Centre de la Cultura Catalana, havia obert l’acte donant entrada al grup canillenc a qui enguany va tocar anar a recollir la flama del Canigó, monitors d’AINA, “que han arribat, ben cansats, aquest matí sobre les sis”. Els canillencs van encendre el peveter, sense entrebancs –cosa que no sempre succeeix, com va recordar Cabanes– i la flama es va repartir per les parròquies. Totes, menys Encamp. Entre actes i parlaments, l’Esbart Laurèdia i el de les Valls del Nord.

I, fidels també a la tradició, moment de fer rodar les falles. Els nous fallaires menor i major i les autoritats. Un dels moments amb més morbo per al públic. Inclòs el forà. “Quin patir això de la política, tu”, etzibava un barceloní que presenciava l’acte amb la seva família. La dona, previnguda, en veure que la subsíndica agafava l’enginy i allò queia en mans de no professionals, preguntava si “no seria millor fer-se enrere” i si allò no s’havia desprès mai de les mans de l’acròbata. No, dona. Al final, va seguir amb atenció com la falla passava de les mans de Mònica Bonell a les de Conxita Marsol –no gaire experta– i d’aquesta a Pere López, que la feia volar amb energia. “Que atrevits tots”, acabava exclamant la barcelonina, mentre Joan Reguant es feia amb la bola de foc i la feia anar amb entusiasme. Després, l’ambaixador d’Espanya, Manuel Montobbio, que s’ho va agafar amb tanta energia que quasi es converteix en un cometa. Després, els espectadors van tenir un moment l’ai al cor amb els petits entrebancs de Dolors Carmona i els seus talons d’agulla, elegants però poc adients per a l’ocasió: al final, Santi Sánchez va sortir al rescat. Per fi, Jordi Minguillón, quasi un professional com correspon a un excònsol de la capital, i finalment Marc Pons, que perd la caputxa i fa cara que alguna espurna l’ha esquitxat i això fa mal. “Que atrevits que són tots”, conclou l’home del matrimoni barceloní.

Acabat el ritual de la tarda, els fallaires es van convertir en els veritables protagonistes, durant la nit, el seu gran moment. En una vetllada que va acabar amb el ball de les bruixes, la foguera i la música d’El Pont d’Arcalís.