El pare del 'Petit Nicolas', al CAEE

Amb René Goscinny com a guionista, Jean-Jacques Sempé va crear un dels personatges més icònics de la literatura juvenil francesa, Le Petit Nicolas, aquell xaval entre ingenu i irreverent que va obrir les portes de la llengua francesa a milions de lectors d’arreu, sense comptar els de casa seva. La sèrie, iniciada a la dècada dels cinquanta, va servir de trampolí al dibuixant, que a partir d’aleshores va publicar en les revistes més reputades, de Punch o Paris Match a The New Yorker. Precisament en aquesta revista nord-americana van aparèixer publicats els dibuixos que conformen l’exposició que s’exposarà al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE) a partir del proper dia 14 i fins a mitjan juliol. Una de les propostes de la Saison Culturelle que organitza l’ambaixada de França.

La col·lecció, no gaire extensa, una vintena de peces, té com a eix temàtic el ciclisme. Serveix així com a teló de fons del pas del Tour pel país i s’exhibirà a la tercera planta del CAEE, l’espai que habitualment ocupa la sèrie de maquetes romàniques però que en aquesta ocasió es retiren per cedir el protagonisme a l’obra de Sempé.

“França és una bicicleta”

Sempé (nascut a Bordeus al 1932) va trobar sovint en el Tour en particular i el món de les bicicletes en general la seva inspiració. “França és una bicicleta” és una frase que ha repetit al llarg de la seva vida. I de bicicletes n’apareixen sovint a la seva obra: passejades pel món rural o batallons de ciclistes participant, o no, en el Tour; bicicletes com a motiu principal de la il·lustració o bicicletes en segon terme però en una aparició gens casual. Per a l’artista, el vehicle és un símbol de llibertat i independència, d’equilibri i lleugeresa, recorda el text del catàleg que presentarà l’exposició.

La relació del dibuixant amb les dues rodes es va forjar a pedalades: durant la segona guerra mundial, desplaçat de Bordeus cap als Pirineus pel conflicte i temporalment allunyat de l’escola, va trobar una feina com a repartidor, que va realitzar precisament sobre d’una bicicleta. Era poc abans que debutés en la seva carrera com a dibuixant humorístic, quan va aconseguir publicar algunes il·lustracions al diari Sud Ouest, que signa com a DRO. Després, i ja com a autor consolidat, va fer durant bona part de la seva vida sobre les dues rodes el trajecte entre casa seva i les seus de les editorials i les revistes on col·laborava. I quan va arribar a Nova York, la seva primera preocupació va ser procurar-se la bicicleta amb què realitzar els seus desplaçaments.

Arribar a The New Yorker va ser una de les fites en la trajectòria professional del dibuixant francès. Al 1978 va realitzar la primera portada per al magazín cultural i a partir d’aleshores en va dibuixar més d’un centenar. Una feina que la revista va recordar fa un parell d’anys amb l’homenatge que li va retre, que va publicar una selecció de les portades sota el títol Cover Story: Jean-Jacques Sempé’s Dancers.

Adaptacions al cine

En una carrera extensa i fructífera, però, ha estat el personatge creat amb Goscinny el més emblemàtic dels que han desfilat per les seves il·lustracions. Uns relats que han tingut diverses adaptacions a la pantalla, amb una rebuda excel·lent pel públic.

Sempé, a banda d’un dels dibuixants més il·lustres i populars arreu procedents del país veí, va ser un home molt vinculat a la intel·lectualitat francesa, amic d’escriptors com Françoise Sagan o Jacques Prévert, el cineasta Jacques Tati i estrelles de la cançó i la pantalla com Simone Signoret o Brigitte Bardot.

LA COREOGRAFIA CONTEMPORÀNIA, TAMBÉ AL LYCÉE

La companyia de la jove coreògrafa Myriam Soulanges, guanyadora del certamen organitzat per l’Archipel, Escena Nacional de Guadalupe, protagonitzarà l’espectacle organitzat per al proper dia 8 al Palau de Gel de Canillo. La cita més immediata de la programació prevista a la Saison francesa. L’ambaixada aprofita l’estada al país de Soulanges, que va posar en marxa el col·lectiu al 2010 a les Antilles, per acostar la dansa contemporània, una disciplina aparentment difícil per al públic, als més joves: la coreògrafa tindrà el dia previ una trobada amb alumnes del Lycée Comtes de Foix.

L’espectacle –que inclou les creacions Mika, heure locale i Alé é rivé– proposa una mirada al cos humà, al seu estat, al pas de l’harmonia i la confiança a moments de confrontació. Això pel que fa a la primera coreografia. La segona està plena de vitalitat, amb un cant a la joventut, el color i, per què no, també l’agressivitat. Un pas constant de la fluïdesa al caos.

El cartell de l’ambaixada inclou també per a dates properes la festa de la música, el 21.