La feina de ser feliç

Quan tenia quinze anys Romera (nascut a Meritxell, el 1989, però actualment veí d’En­camp) es va enfrontar a la duríssima experiència d’enfrontar un cas d’assetjament escolar: un xaval grassonet i extravertit, que xerrava pels colzes però que amagava una tremenda inseguretat pel seu físic –agreujat per un parell de compa­nyes que se’n reien–. S’hi va enfrontar, però de la pitjor manera possible: controlant de forma tan fèrria la seva alimentació que va caure en l’anorèxia. Quinze quilos perduts en dos mesos. “És cert que normalment s’associa més amb les noies, però els nois també pateixen trastorns alimentaris i justament perquè el seu problema és menys visible les conseqüències acostumen a ser més radicals”, considera.

Per a ell, el tràngol va acabar de la millor manera, gràcies al suport dels pares, reconeix: “La mare, sobretot, que em va fer veure que era un camí sense sortida i em va ajudar a prendre consciència del problema i consultar un especialista en nutrició.” No sols això. D’aquest tràngol de l’adolescència va fructificar un futur que no estava planificat: després d’haver deixat les aules amb quinze anys i provar d’aprendre un ofici, va decidir reprendre els estudis i es va formar en el camp de la nutrició i el fitness.

Aquesta era una de les experiències que volia relatar al llibre. La segona és la mort d’un amic, en Tiago, als vint-i-dos anys i després de llarg temps batallant contra el càncer. Una lluita en la qual Romera el va ajudar, com a preparador físic.

“En veure algú que patia un càncer des dels setze anys i que s’esforçava per superar totes les traves em va ajudar a veure com estem d’acostumats a autoimposar-nos limitacions, em va fer sentir empatia i, alhora, em va ajudar a saber què vull de la vida.” Ser feliç. Que es diu ràpid però costa molt. “De fet, és molt més fàcil ser infeliç”, assegura. Ell és feliç? “Sí, i molt”, assegura.

obvietats fàcils d’oblidar

Al llibre –amb pròleg de Llovera i el pilot Cristian España–, Romera recorda que “la felicitat no és un factor que depengui dels diners o de l’èxit”; en realitat, hi afegeix, “no depèn absolutament de res”, perquè la felicitat “no és més que un punt de vista, és a dir, tota felicitat vindrà condicionada per la perspectiva que nosaltres tinguem d’una situació”. I recorda que potser per a un professional la felicitat pot ser gua-nyar diners i tenir una casa estupenda i un bon cotxe. Si se li pregunta a un pres, però, la resposta segurament serà caminar lliure pels carrers. No és una obvietat? Cal un llibre per recordar-nos-ho? “Sí, perquè vivim en una societat on tot va molt de pressa i que dóna molt de poder als pensaments negatius, així que no tenim temps per fer-nos reflexions com aquestes, necessitem que algú ens ho recordi”, argumenta l’autor.

Romera, que a banda de com a preparador físic es dedica al tan de moda coaching (amb alts directius entre la seva clientela), s’esforça a inculcar al lector, però, que “la felicitat no es busca, es crea, per això està a les nostres mans”. Amb alguns consells pràctics. El primer, deixar de banda la por: “És que la por aporta res de positiu a les nostres vides? No. És per por que no lluitem pels nostres somnis, per por d’abandonar la nostra zona de confort.” I exhorta a alliberar-se de les limitacions: “Si no haguéssim vençut la por mai no hauríem sortit de les cavernes per caçar i alimentar-nos.”

Al volum (que presentarà el dia 9 a la biblioteca comunal d’Encamp) exposa casos particulars, fa servir experiències reals i alguns contes per treure’n una ensenyança. Com ara no basar la felicitat en coses superficials (tot i que també anima a gaudir dels plaers i les possessions, que són una recompensa a l’esforç). Aconsella l’altruisme com a font de satisfacció: “No coneixeràs ningú que treballi com a voluntari i sigui infeliç.” I l’esport per obtenir el ben­estar físic i mental. O sols gaudir d’un bon cafè matinal.