Bany de masses per Ricardo Darín a la capital

Divendres, una del migdia. Mala hora, semblaria, per assistir a una sessió de reflexions sobre cinema, fusió de cultures i altres consideracions saberudes. Percepció errònia: l’aforament del teatre, unes 240 butaques, no està ocupat però poc li falta. Hi ha bullici, quasi tot femení. El respectable està expectant i a l’espai entre les butaques i l’escenari prenen posició la premsa (esperem decles i sortirem decebuts, ens havien avisat) i Pere López, que no sabem què espera. També a prop se situen Gorka Aixàs, president del MoraBanc Andorra, i el seu cap de comunicació, Gabriel Fernández. Amb una missió: regalar a Darín una samarreta amb el seu nom i el número 10. Per a Sbaraglia no hi ha número ni samarreta.

L’emoció puja de to quan l’escenari comença a omplir-se. Amb els actors també hi ha els productors Pablo Bossi, Manuel Monzón i l’andorrà Edu Ruano, i el crític de cinema Jaume Figueras. Però aquí els protagonistes són els protagonistes. Darín, ben barbut i amb dessuadora gris. Sbaraglia, afaitat i menys xer­raire. Tots dos fan cara de cansats: la nit anterior havien estat rodant fins a altes hores de la matinada, explicaran en algun moment.

A Darín li costa poc posar-se el públic a la butxaca amb un parell d’intervencions enginyoses. Parlant de Cien años de perdón, rodada en un banc, a l’Argentina, puntualitza “es podria haver fet a Andorra”. El públic riu. Al film es repeteix constantment una habitual expressió argentina malsonant. Ell proposa l’opció catalana: “...n’Déu”. Més riures.

Ruano intenta posar-se seriós i expressar la sort que Andorra hagi pogut fitxar un rodatge com Nieve negra. “Les coproduccions tenen això de maco, la part humana, la convivència d’un equip amb gent d’ar­reu”, assegura, que comparteixen les dificultats d’un rodatge a 2.000 metres d’alçada. Quan l’emprèn amb els agraïments pels suports Figueras el talla: que no es posi en mode institucional.

Però Sbaraglia també té un repertori d’agraïments per expressar. Entre els quals al personal de l’hotel on s’allotgen i que es desviu per atendre’ls. “Puc dir el nom?”, pregunta. (Inconscient: les fans fa dies que ho pregunten). El Fènix, revela.

L’acte és curt. En realitat de què anava tot això?, reflexiona algú més tard. De res: de fer-los aparèixer en públic per calmar l’expectació després que se sabés que roden al país. Mentre marxen, les més ràpides aconsegueixen l’autògraf de Darín. Al pati de butaques algú en fa burla: “Signa’m les calcetes!”