Contrabandistes dels nostres

Durant dècades, creuar la muntanya amb fardells de tabac era una forma de vida per a molts andorrans. Un ofici reconegut, compartit, estructurat, amb codis propis i, fins i tot, amb reconeixement social. Rafael, nom fictici que preserva l’anonimat, va ser un dels noms importants d’aquella època. Ara fa anys que va deixar-ho enrere, però no pot evitar mirar amb preocupació la situació actual. “La problemàtica actual del contraban és que les xarxes foranes es dediquen a pujar droga i diners que venen d’altres activitats delictives, blanquejats al comprar el tabac i l’alcohol en comerços protegits per la corrupció”, explica amb to contundent.

Rafael no romantitza el passat, però defensa que hi havia una ètica, una forma de fer. “Nosaltres mai vàrem tindre el capital, la logística i la infraestructura per moure contenidors”, diu, referint-se als grans operadors que, als anys noranta, van aprofitar el boom del tabac anglès per enriquir-se. Ell i la seva colla actuaven dins d’uns límits: “Mai havíem tingut problemes amb la gent del país, com per exemple passa ara al Pas de la Casa, i molt menys creat inseguretat, pors o situacions incòmodes”.

“L'activitat d’abans tenia normes, respecte i una ètica pròpia”

Ara, diu, tot això ha canviat. Segons relata, les noves xarxes organitzades –majoritàriament controlades per individus d’origen magrebí– actuen de forma impune, amb una estructura jeràrquica clara: “S’utilitzen menors, gent necessitada, i sense papers, com a fardistes o portejadors, que prenen tot el risc per un guany mínim, sense roba i calçat adequat per suportar les baixes temperatures. Mentre els caps, que són veritablement els qui guanyen, esperen la mercaderia al seu lloc de destí, sense cap mena de risc”.

Les seves paraules apunten també a la responsabilitat institucional. Rafael acusa directament els poders públics de mirar cap a una altra banda: “Senyors polítics, deixin de ser còmplices d’aquesta situació, augmentin considerablement el preu del tabac, i game over”. La seva proposta és clara: desincentivar el negoci des de l’arrel, tallant els beneficis d’un sistema que, segons ell, està greument contaminat per la corrupció.

“Vam ser una generació utilitzada, criminalitzada i oblidada”

Rafael parla d’una generació perduda. Ells, diu, van ser víctimes de les lleis antifrau de 1999, pensades per eliminar el contraban industrial, però que van acabar castigant els petits. “El govern Forné i els 17 consellers liberals van decidir tirar pel dret, i culpabilitzar, carregar i castigar els petits, per tapar i protegir les mogudes dels grans”, denuncia. I afegeix: “Ens considerem una generació perduda. Perduda, manipulada, utilitzada, criminalitzada i venuda per aquells que veritablement mouen els fils”.

En els seus records, el contraban era una feina arriscada, però també carregada d’orgull i solidaritat. “T’aixecaves tard per poder aguantar tota la nit sense dormir, i després de dinar ens reuníem per preparar quina seria l’estratègia d’aquella nit”, rememora. Hi havia adrenalina, però també respecte i complicitat entre colles. “Podríem dir que en aquells anys molta gent d’una manera o una altra hi estava implicada o en sortia beneficiada. Comerços, restaurants, tallers de vehicles... era una màxima de sagrat compliment”.

Rafael sent que han estat estigmatitzats. Passaren de ser vistos com a homes valents i treballadors a convertir-se en “apestats socials”, assenyalats fins i tot pels seus propis veïns. “Vam ser protagonistes i testimonis d’aquelles vivències, utilitzats mentre va interessar, per acabar entregats, traïts i menystinguts”, lamenta.

El contrast amb el present és punyent. Segons Rafael, avui el contraban és part d’un engranatge criminal que genera inseguretat i desconfiança, especialment al Pas de la Casa. Una activitat que ha deixat de tenir rostre humà per convertir-se en una economia d’explotació. “Quan ets jove et sobren ganes i forces, però molts cops la valentia castiga”, conclou, amb un to que barreja lucidesa i resignació.

Amb veu ferma i sense amagar una certa tristesa, Rafael reclama que es faci memòria. No per justificar, sinó per entendre. Per recordar que, abans que el contraban es convertís en un problema de seguretat nacional, havia estat un recurs de supervivència per a moltes famílies. I que, potser, el gran delicte és oblidar-ho.

No té cap dubte que inundar el mercat anglès va ser la causa de l’inici de la persecució del contraban. “Massa lliures corrien per Andorra, i els britànics van dir prou”. Des de la llunyania assegura que al Pas hi ha comerços que venen a preus que estan per sota dels límits legals. Calcula que una caixa de tabac té un valor de 2.500 euros. No vol referir-se a algunes actuacions que podrien donar pistes sobre la seva identitat, únicament recorda que “abans hi havia tres colles que podien passar mil caixes de tabac per Pal en una sola nit”.