Tere Morató les fa somiar

A l’Estadi Nacional no va jugar només la selecció femenina. Hi va jugar la fe. La que no es veu, la que no surt a les estadístiques, però la que mou muntanyes quan tot sembla perdut. I aquesta fe, aquesta bogeria amb cor i escut, va tenir nom i cognoms: Tere Morató i els dos gols en el darrer tram. Un per emmarcar i l’altre, de penal, per certificar la primera victòria d’Andorra a la Nations League.

Les tricolors van tombar Xipre (2-1) en un partit que va començar costerut, es va espessir pel mig i es va alliberar al final i en una d’aquelles nits que no s’obliden. No per l’exhibició –tampoc cal exagerar–, sinó per la rebel·lia. Per no acceptar un guió que les condemnava. Per voler més. I per tenir una jugadora capaç d’emportar-se el partit a casa, amb dues accions en vuit minuts que van capgirar la inèrcia. Xipre s’havia avançat fregant la mitja hora. Una falta directa, perfecta, a la frontal. Aristodimou la va clavar al pal d’Alba Martín i tot semblava un déjà-vu tristament conegut. Més encara quan les aproximacions tricolors –una rematada de María Ruzafa, un travesser enverinat de la pròpia Tere– semblaven escopir el gol. Les de Panadero ho intentaven, però el partit es tenyia d’aquesta melancolia que acompanya la derrota.

Però en aquesta selecció hi ha alguna cosa que no es rendeix i és una mentalitat a prova de bales. Minut 84. Amb el 0 a 1 ballant a l’electrònic com una condemna, la jugadora de l’Alabès es va treure un xut violent, perfecte, des de la frontal i per l’escaire. Dels que trenquen partits, trenquen guions i fan callar. Però encara en quedava una. Minut 92. Penal. Respira. Mira a Matthaiou, la portera. Col·loca i l’enreda. I xuta. 2 a 1. Deliri a la banqueta, a la grada i en un país que de mica en mica comença a mirar la seva selecció femenina amb orgull i expectatives. Morató ha sumat quatre gols en dos partits, no només va decidir un partit: va seguir obrint el camí. Andorra remunta, guanya i creix. I ho va fer amb futbolistes que tenen talent, convicció i que formen una fornada meravellosa. Les que hi són i les que venen. Però sobretot tenen caràcter. I aquesta, en el fons, és la gran victòria.