Tinguem pau

Sembla que no aprenem res amb els anys. Diuen que la història es repeteix però és ben bé que som ben rucs. Sempre he defensat que la qualitat dels pensaments determina la qualitat de la nostra vida. El tema no va de ser intel·ligent, el tema va de pensar bé, de pensar bonic. Pensar bonic és pensar en clau de compassió. Som éssers socials i això vol dir que ens importa el que li passi a una altra persona i això, estimat lector, s’anomena compassió. La compassió va un pas més enllà de l’empatia. Si bé l’empatia és la capacitat d’identificar, comprendre i fins i tot sentir el mateix que sent una altra persona, la compassió t’impulsa a la reflexió o a l’acció.

I d’on neix la compassió? Doncs de la motivació d’afiliació. Tenim gravada en els nostres gens la motivació d’afiliació, ja que és la millor eina de què disposem per mantenir-nos vius i evolucionar com a espècie. Sols, sigui a la prehistòria, a l’edat mitjana o en aquests temps convulsos contemporanis que ens ha tocat viure, tindríem una esperança de vida escassa. Concretament de minuts. Sí, naixem completament vulnerables, i sense la motivació d’afiliació de les persones més properes no arribaríem ni a complir el nostre primer any de vida.

En el moment en què ens importa el que els passi a altres persones, comencem a cooperar, i això sí que és pensar bonic. Res del que tenim, absolutament res, existiria si no fos per la cooperació. Estem programats per cooperar amb qualsevol persona, però ràpidament aprenem que és millor allunyar-nos d’alguns perfils, concretament d’aquells que considerem que posen en perill la nostra salut o la nostra vida. Però… estàs segur que tot allò que t’han dit que és perillós ho és realment?

Benvingut a una de les tècniques més primitives, antigues i encara vigents de control de masses, de persones i de pensaments: la por. La por no ens permet pensar bonic, ens bloqueja i ens genera inseguretat. Una inseguretat que necessita ser compensada com bonament pot cadascú. I què ens fa por? Doncs allò desconegut… bé, no tan sols allò desconegut. Algunes persones de referència, admirades, poderoses o respectades, ens suggereixen o indiquen de què hem de tenir por.

De manera força natural, però també programada, es van creant grups i subgrups on s’accepten als membres del grup i es rebutja els que no formen part del grup. Però… es pot rebutjar i cooperar alhora? Doncs la resposta és que no. Si soc del Barça puc cooperar amb els que s’identifiquen com jo i, és clar, rebutjar aquelles persones que no són del mateix club. No importa quin nom tenen, ni quina cara, ni si tenen família o no. Si no són seguidors del Barça no mereixen la meva cooperació i sí el meu rebuig… i això, ho sento molt, no és pensar bonic.

Som éssers socials i ens importa el que li passi a una altra persona

Així que, si ajuntem por, rebuig, dessensibilització i interessos d’alguna d’aquestes persones admirades, referents o poderoses, ja tenim el conflicte servit, un conflicte que pot arribar a prendre dimensions enormes. Ningú pot fer la guerra contra un nom i un cognom, contra un pare de família, contra una infermera que es dedica a salvar vides, ni encara menys contra un nen que hauria de viure la infància entre jocs i lliçons de vida.

Ningú hauria de promoure, tolerar, justificar o incentivar una guerra. Ningú hauria d’utilitzar la seva capacitat d’influència per infligir dolor i sofriment. Hauríem de pensar bonic i cooperar per un món millor. Hauríem de posar el nostre talent al servei de la comunitat, com sempre s’havia fet, per millorar les condicions de vida de tothom. Hauríem de poder pensar bonic, tenir una mirada amable i compassiva i ser capaços de mirar als ulls la gent que tenim més a prop. Hauríem de recordar que la humanitat és una qualitat que ens diferencia dels monstres. Jo trio pensar bonic i intentar fer un món millor. Tu també t’hi animes?