Els partits parroquials

La política comunal no té res a veure amb la nacional. La ideologia s’ha de deixar de banda quan es tracta de la parròquia. Hi ha molta gent que senzillament vol millorar la qualitat de vida al seu poble i no implicar-se en qüestions d’Estat. Molts no es volen mullar o posar en sigles polítiques... Els motius que justifiquen la creació i l’existència de partits que centren el seu àmbit d’actuació únicament en una de les set parròquies són varis.

Moltes explicacions. I una evidència: ateses les particularitats del sistema electoral andorrà, es fa necessari teixir aliances per disputar l’hegemonia a qui l’ostenti en aquell moment. I més quan es tracta de formacions minoritàries amb poc pes a l’àmbit general. A les darreres eleccions comunals, celebrades el 13 de desembre, van ser sis les candidatures parroquials que es van formar. Dues es van presentar a Sant Julià de Lòria, l’única parròquia on totes les llistes que concorrien als comicis eren íntegrament parroquials.

Sant Julià: només parroquials

Laurèdia en Comú va donar la sorpresa el 13-D en guanyar les eleccions tan sols per 14 vots de diferència contra la força que havia estat governant la parròquia durant els darrers 16 anys, Unió Laurediana, una altra agrupació parroquial. Dues de les persones que van estar implicades en la configuració d’una plataforma prou àmplia per arribar a relegar al segon lloc UL atribueixen els bons resultats obtinguts precisament al fet de ser un partit parroquial deslligat de la política nacional. Una formació de caràcter plural formada per membres de DA, d’SDP i independents. Ciutadans que no formen part de cap partit polític. Un d’ells va ser Pere Pràxedes, ara conseller d’Esports. Pràxedes destaca que a LeC “hi ha diferents persones amb diferents ideologies” que s’uneixen per “donar servei a la parròquia independentment de les seves idees polítiques”. I recalca especialment les dificultats per constituir una alternativa de les característiques de Laurèdia en Comú en una parròquia com Sant Julià. “És molt difícil fer una cosa així. Pensa que fa anys que s’estava intentant fer-ho”, diu.

L’actual conseller de Cultura, Josep Roig, que és adscrit a SDP, coincideix amb Pràxedes a l’hora de fer palès que “feia molt temps que s’estava treballant en el projecte” per intentar aplegar “persones de diverses sensibilitats” que es troben en un moment donat per “fer un projecte per a la parròquia”. Roig opina que a Sant Julià calia “fugir del dogmatisme de partit” i fer una candidatura “de persones”. “La nostra no és una història de partits. A l’hora de fer la plataforma no vam tenir en compte això”, referma Pràxedes, que insisteix que la idea bàsica és “no barrejar la política nacional amb la local” perquè els objectius, en persones d’ideologies diferents, “són comuns”. “No hi ha diferències entre nosaltres”, deixa clar Roig, que reitera que “el que ens guia és un plantejament en clau parroquial”. I recalca que LeC no és una coalició, ja que llavors “cadascú hauria tibat la corda”, conclou.

I el que va acabar de fer rodona la plataforma van ser els candidats a cònsol major i cònsol menor, Josep Miquel Vila –que ja havia estat el mandatari de la corporació fa 20 anys– i Julià Call. “Persones creïbles, estimades, que aporten seguretat i experiència”, enumera Roig, que els situa com a peces “crucials” perquè Laurèdia en Comú es presentés a les eleccions. “Necessites un lideratge i una visió de la parròquia”. Un projecte que passa, per exemple, per dinamitzar l’activitat al poble abaixant la cota de Naturlandia als 900 metres i per canviar la gestió del parc. “Tots estem molt d’acord amb la seva visió de la parròquia”, assevera. A parer de Roig, Vila va ser “l’element catalitzador” de la candidatura.

A l’altra cara de la moneda, els liberals. Unió Laurediana, una plataforma parroquial que va néixer ara fa dues dècades a iniciativa de veïns de pensament liberal que van decidir impulsar una marca pròpia. “En l’àmbit nacional ens ajuntem tots segons la nostra ideologia i vas amb un partit o un altre, però en el parroquial cadascú té la seva ideologia i ens ajuntem per fer el millor a la parròquia”, explica el president d’UL, Carles Verdaguer, que assenyala que, més enllà dels ideals, “som gent que ens coneixem tots, que pensem el mateix”. I exposa: “Hi ha gent que s’estima la parròquia com a parròquia i que en l’àmbit nacional li és igual.”

L’exconseller general apunta que l’existència de partits parroquials s’explica perquè “Andorra és un país que no es pot dir federalista, però en l’àmbit parroquial ho és”. Segons Verdaguer, que UL sigui liberal “no vol dir que estigui a Liberals d’Andorra”. “Som de la mateixa ideologia. Hem tingut la gran sort que sempre hem estat fidels a la ideologia liberal”, manifesta. Ara bé, la reflexió que fa el president de la formació és que “avui en l’àmbit nacional ens hi juguem molt, el país, i potser haurem d’anar tots a l’una”.

A la Massana, guanyadors

Si a algun lloc ha triomfat la marca parroquial ha estat a la Massana, on Ciutadans Compromesos de David Baró va passar del 48% dels vots el 2011 al 77,5% de l’any passat, deixant DA amb tan sols un conseller –dels tres que tenia Moviment Massanenc, que va decidir presentar-se amb sigles nacionals–.

Malgrat la proximitat a Liberals d’Andorra, Baró reivindica CC com una “plataforma política par­roquial no depenent de cap partit polític nacional” perquè alberga “simpatitzants de diferents sensibilitats” i perquè “tenim molt clar que aquí només fem política comunal”. La transversalitat és el que ha situat CC al cim: “El fet de tindre diferents col·lectius representats ha estat la clau de l’èxit.” Amb tot, admet que “és un comú afí” a Ld’A perquè “vam tindre suport explícit de Liberals i hi ha membres de CC que són liberals”. “Estan contents perquè els representa”, reconeix, si bé subratlla que CC no és un col·lectiu “exclusivament” de Ld’A perquè també hi ha independents.

Encamp i Ordino, amb DA

Són les dues demarcacions on les organitzacions parroquials que van néixer a redós del coixí liberal però amb el naixement de DA van pactar per anar junts a les eleccions. En ambdós casos, emperò, van veure necessari mantenir la marca local. Per quins motius? El candidat d’Units per al Progrés + DA les eleccions passades i actual cònsol major d’Encamp, Jordi Torres, apunta que “ens interessa mantindre aquesta estructura parroquial perquè ara estem còmodes a DA, però demà no se sap què passarà”. I esbossa una raó essencial que justifica la creació d’un paraigua propi: “En l’àmbit parroquial teníem clar que els partits nacionals fan que molta gent amb la qual hi podria haver molta sintonia a la parròquia i podríem anar junts no hi poguéssim anar.”

Respecte al pacte amb DA, Tor­res addueix que “és una iniciativa nacional que s’integra en la que és la línia definida i la ideologia d’UP i vam creure que seria un partit nacional amb el qual ens trobaríem còmodes”. Això sí, amb una condició: “Sense renunciar a les sigles” perquè mai se sap què pot passar amb el partit del Govern. “Ja hem vist un fraccionament de DA”, certifica, de manera que mantenint UP “tenim aquest marge de maniobra quan sorgeixin problemes”. “És una fórmula amb la qual molta gent se sent còmoda i que vol continuar mantenint.”

A Encamp, tots els afiliats d’UP ho són automàticament de DA. A Ordino, en canvi, hi ha membres d’Acció Comunal d’Ordino que no formen part de DA. És “gent que no se sent còmoda” amb unes sigles estatals, narra el cap de llista d’ACO+DA el 13-D i cònsol major, Josep Àngel Mortés. Mortés relata com ACO va néixer del “desacord” i posterior trencament amb els liberals i amb l’ambició de crear “una marca pròpia de la parròquia”. “La marca ha funcionat i l’hem mantinguda”, conclou, i justifica l’aliança amb DA perquè “en comptes d’anar sols van optar per una confluència amb ACO”. Mortés té clara la permanència d’ACO pel component d’independència i perquè aixopluga “gent diferent”, ciutadans que si no, no participarien en política. “A Andorra hi ha gent que se sent còmoda només en política territorial”, sentencia.

CD’I perd pistonada

Tot i les condicions parroquials favorables a aquest tipus de partits, a la capital l’única candidatura que hi ha d’aquest tipus, la Coalició d’Independents fundada per Rosa Ferrer, no ha sabut prosperar. La ruptura amb DA a l’hora de formar llista per presentar-se a les eleccions comunals va passar factura: Cd’I, en coalició amb Liberals d’Andorra, va passar del 39% dels vots del 2011 (amb vuit consellers) al 25% (i dos representants), per darrere del PS, que va obtenir el 27,6% dels vots.

Cd’I es va presentar al públic l’any 2011 com una proposta “integradora”, “oberta” i formada per independent que parla “de valors”. “Val més que no ens etiquetem i demostrem el que som i que gestionem amb rigor”, resava llavors Rosa Ferrer. Amb tot, la derrota electoral ha portat el partit a mantenir una activitat mínima, tot i que ara per ara descarta dissoldre’s. Malgrat que els caps visibles no volen fer declaracions, fonts de la formació revelen que de moment hi ha “bona relació” amb els liberals però “cadascú segueix al seu lloc”, de manera que, de moment, conserven Cd’I.